L'esplèndida El horizonte, estrenada recentment, ens apropava a un univers rural que pateix actualment una crisi profunda. Una veterinaria en la Borgoña també aborda aquesta realitat interior, sistemàticament oblidada i menyspreada, però amb uns resultats creatius molt menys interessants. L'escenari de l'òpera prima de la guionista Julie Manoukian és una petita comunitat de la Borgonya, una regió central de França. Alexandra torna a aquest indret, on va viure la infantesa, poc després de llicenciar-se com a veterinària. El seu objectiu és dedicar-se a l'epidemiologia, però, Nico, l'únic veterinari del poble, malda perquè substitueixi el company que s'ha jubilat. La protagonista, una dona esquerpa i poc empàtica, afrontarà un desafiament personal i professional que contribuirà decisivament a canviar la seva mirada envers el món que l'envolta.
L'única originalitat del film rau en la professió dels personatges centrals: els metges dels animals difícilment assumeixen aquest rol a la pantalla gran. La resta és massa previsible. La directora francesa teixeix una comèdia rural amb tints dramàtics, en què qualsevol intenció naturalista i crítica és ofegada nítidament per una visió amable, massa amable, on conflueixen pràcticament tots els clixés idealistes i bucòlics. El «bon rotllo» més elemental es va apoderant inexorablement d'una narració deliberadament senzilla que aposta per un registre agradable i poc substancial. Un producte fàcil de veure, però ràpidament oblidable. Una magnífica Noémie Schmidt (vista a El Sr. Henri comparte piso) absorbeix convenientment el relat i encapçala el sòlid repartiment d'un producte declaradament menor. Un film, estrenat el 2019, que conté una nota torbadorament profètica: Alexandra afirmant que voldria combatre una pandèmia?
