Notícies | Agenda

L'univers dels qui viuen al marge

L'actor manresà Carles Gilabert torna dissabte al teatre Kursaal, ara amb la companyia La Virgueria i el muntatge «Com menja un caníbal»
08-04-2021 20:11
0 vots
L'univers dels qui viuen al marge

L'univers dels qui viuen al marge

En una mateixa temporada, el manresà Carles Gilabert (1970) haurà trepitjat el Kursaal de Manres dues vegades: el febrer amb l'estrena de La Tempesta, de Parking Shakespeare i, aquest dissabte amb Com menja un caníbal, un muntatge multidisciplinari de La Virgueria amb la banda sonora de Clara Peya. I com menja, un caníbal? Devorant els més fràgils, els que queden al marge.

Aquesta és la història d'aquells que el sistema deixa de banda perquè són diferents, perquè no són productius o no hi encaixen dins les regles. Com l'Artur, l'Home de les cames de vidre, el tolit que interpreta el manresà. Personatges diferents per a un espectacle diferent que neix, explica Gilabert, de la idea d'uns dels directors del muntatge, Aleix Fauró, en homenatge a un germà afectat per síndrome del cromosoma X fràgil. I, a partir d'aquí, subratlla el manresà, un homenatge «a totes les persones fràgils del món». I és que La Virgueria, companyia a la qual està vinculada Gilabert des de fa 9 anys, «sempre ha tractat temes que no són còmodes per a la societat però des d'un punt molt visual, escènicament molt treballat. No només amb les eines del teatre documental, que sol ser més despullat, sinó amb un punt de bellesa. I és que fins i tot la misèria pot ser bonica». En aquest cas, Com menja un caníbal, la peça més ambiciosa del col·lectiu, porta deu intèrprets a escena amb un llenguatge híbrid entre el teatre i el circ. Una obra «coral» que regalima «tendresa» i que no «desatén cap dels personatges. Tots tenen un pes, una rellevància, com la que hauria de tenir tothom en una societat més justa i més sana».

Escrita i dirigida per Isis Martín i Fauró, l'espectacle narra la història de la Dora, una dona que arriba a la Barcelona gris dels anys seixanta i aconsegueix trobar-hi un racó de pau, el Garito, on es trobarà l'univers dels fràgils: ella, immigrant i amb un germà especial, la Dona que cuida del seu marit només de dia, l'Home del sac, la Dona que plora de dolor, l'Home de les cames de vidre... I el Garito existeix, en realitat?. «Se suposa que hauria d'existir, que el tercer sector hauria de vetllar per als qui estan desplaçats del camí que et marca la societat». Un espectacle per «reflexionar», subratlla Gilabert, explicat amb un «punt oníric, poètic, surrealista»i acompanyat de la música original de Clara Penya que acaba convertida «en un personatge més. És fonamental, se't posa la pell de gallina», diu.

180º de cel (2012) va ser el muntatge amb el qual Gilabert es va vincular a una companyia que entén el teatre com a eina de transformació social. Va seguir Paisaje sin casas (2012-2013), «un autèntic tour de force que va representar un punt d'inflexió en la meva carrera», i El pes del plom (2014), «segurament l'obra de La Virgueria que ha tingut més recorregut». I, ara, Com menja un caníbal, que es va estrenar a finals de 2019 a la Lleialtat Santsenca de Barcelona, coincidint amb la celebració dels 10 anys de la companyia. La pandèmia els va fer posposar una gira que, després de la funció a Manresa, es podrà veure també a Lloret de Mar. I com l'ha rebut el públic?. «Amb un plus d'agraïment. Per tornar al teatre i per veure un espectacle que no busca ferir sinó poder mirar-nos des d'un altre cantó».

Amb «ganes» de posar-se davant la càmera («tinc un projecte de curt i un videopoema...»), el proper projecte teatral del manresà, si el virus no ho espatlla, tornarà a ser amb Parking Shakespeare, a l'estiu. Per creuar els dits.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook