Picasso poeta? El coneixem com a pintor, gravador, dibuixant, fotògraf, ceramista, escultor, autor de collages, il·lustrador de llibres... el malagueny va ser un creador polifacètic, omnívor, un depredador. I ara el podem revisitar com a poeta. «El gust per la paraula i el llenguatge li venia de l'adolescència i la joventut», explica Claustre Rafart, l'especialista solsonina que cocomissaria l'exposició Picasso poeta al museu barceloní dedicat a l'obra de l'artista. Un projecte fins ara inèdit ja que «mai s'havia fet arreu del món cap mostra sobre aquesta faceta de Picasso, tret d'una petita exhibició que va propiciar Gallimard fa trenta anys a París coincidint amb la publicació d'un llibre». Com ja va passar fa un parell d'anys amb els vincles entre el mestre i la cuina, el treball de Rafart contribueix a expandir el coneixement sobre la producció d'uns dels grans artistes del segle XX.

«El Picasso escriptor se sosté en dos pilars: la tradició literària espa-nyola i la tradició popular; de la mateixa manera que allò culte i allò popular estan en el fonament del Picasso creador», apunta Rafart. L'any 1935, afegeix la solsonina, «va patir una crisi forta perquè el seu matrimoni amb Olga Khokhlova trontollava, i no se sentia a gust per expressar-se amb la pintura, per això es va dedicar a l'escriptura».

És en aquest punt que comença el recorregut per la mostra, que transita per diverses sales fins a hibridar-se en el circuit de la col·lecció permanent. «Hi ha un ordre cronològic, fins al 1948, any en què es va publicar a París, a la col·lecció Les Grands Peintres moderns et le Livre, el llibre Vingt poèmes de Góngora, que inclou quaranta-un aiguaforts i aguatintes al sucre de Picasso estampats per Roger Lacourière on combina dibuixos amb sonets manuscrits per ell mateix i adornats amb remarques», anota Rafart. Aleshores, l'itinerari convida el visitant a fer un salt enrere «i tornar al primer Picasso escriptor, el més inèdit i el més nostre, l'època de la qual el museu en té més material».

Que ningú esperi veure poemaris convencionals editats per l'artista dins d'una vitrina: al contrari, Picasso poeta fa un recorregut per la trajectòria d'un creador que va incorporar la lletra com un grafisme més de l'estètica visual de la seva producció i que, alhora, va plasmar el seu talent poètic en revistes i obres de teatre. El 1936, André Breton «va pronosticar que Picasso seria un gran poeta en l'assaig Picasso poeta publicat a Cahiers d'art», publicació on van sortir dos poemes autògrafs.

«Picasso no es pot parcel·lar, totes les seves facetes conflueixen i en ell l'escriptor és tan important com el pintor, el ceramista i la resta d'arts que va practicar», conclou Rafart: «A l'exposició, però, presentem un Picasso desconegut pel gran públic». La conservadora d'obra gràfica del museu anota que «els escrits de Picasso s'han de llegir pel contingut i per la grafia; en el primer cas, els temes són els mateixos que els de la seva obra plàstica, és a dir, el temps i la meteorologia -com es pot veure en la sèrie Neva al sol (1934) que s'exposa a l'inici-, l'amor, el minotaure (el seu alter ego), la guerra, les dones, la mort, la tauromàquia, la crucifixió...». Per comprendre millor la varietat de tons del registre poètic de Picasso, els quatre comissaris han redactat un catàleg en forma de diccionari.

«Res del que escrivia estava fet de qualsevol manera, tot estava molt pautat i pensat», afegeix Rafart: «Ho veiem en la plasticitat de la seva escriptura, fins i tot els gargots els feia expressament, i si canviava de línia era perquè així ho volia». La solsonina destaca la diversitat gràfica que s'observa en els escrits poètics de Picasso: lletres de diferents mides, la forma de subratllar i de fer meandres... Amb l'escriptura, va fer com amb els gravats: diferents estats a partir d'anar refent el primer escrit».

La comissària conclou que «en Picasso, la poesia va íntimament lligada a l'obra plàstica», i s'hi reconeix «la influència del miniaturisme medieval, del romànic català». Tot i que no va publicar cap poemari, i que la producció literària del geni espanyol no va transcendir al camp de l'assaig o la ficció, l'artista va escriure tres obres de teatre -El desig atrapat per la cua, Les quatre nenes i El entierro del conde de Orgaz- «que són com poesia».

Picasso va afirmar en certa ocasió que «es pot escriure una pintura amb paraules de la mateixa manera que es poden pintar les sensacions en un poema». Quan tot just tenia dotze anys, el jove Pablo Ruiz feia uns petits diaris que enviava a la seva família. I amb vint, a Madrid, va fundar la revista Arte Joven amb Francesc d'Assís Soler. No és d'estranyar, doncs, que l'escriptura sigui un element indissociable del geni creatiu de l'artista malagueny.

Lloc: Museu Picasso. c. Montcada, 15-23. Barcelona. Dates: fins l'1 de març. De dimarts a diumenge, de 9 a 19 h; dijous, de 9 a 21.30 h. Entrades: 12 euros (inclou l'exposició temporal i la col·lecció permanent) i 6,5 euros (exposició temporal). Consultar descomptes al web www.museupicasso.bcn.cat. Organització i producció: Museu Picasso de Barcelona i Museu Picasso de París. Comissariat: Marie-Laure Bernadac, Emmanuel Guigon, Andoula Michael i Claustre Rafart i Planas.