Narcís Garolera (Vic, 1949) explica que «la memòria és un fil que estires i surt sol». El resultat de l'estrebada del cabdell personal que un dels grans filòlegs del país va realitzar entre el 2009 i el 2012 ha cristal·litzat en un llibre autobiogràfic de més de sis-centes pàgines plenes d'experiències, llocs i personatges. Un catàleg de records i reflexions on surten figures com el lingüista moianès Josep Ruaix i el geòleg surienc Salvador Reguant.

Complerts els 70, publica aquestes memòries. Amb quina finalitat?

Hi hauria d'haver més gent que escrivís les seves memòries. És en la suma de punts de vista personals que queda reflectida una època. Jo soc un filòleg i en aquest llibre hi ha més voluntat testimonial que literària.

I això que de jove ja s'atrevia amb grans noms de la literatura universal.

Llegia pel gust de la lectura. Recordo que, de petit, envejava els escriptors perquè creia que eren persones que sabien moltes coses. Sí, llegia Proust, Dickens, La muntanya màgica de Mann... La gran literatura sempre ensenya, i jo tenia ganes de saber.

Potser m'equivoco, però em sembla que ens costaria trobar, avui en dia, joves que llegeixin Proust o Dickens. Vostè explica que els alumnes estan poc interessats en Pla, Verdaguer, Sagar-ra... Tan malament ho veu?

Això ho vaig escriure el 2012, i un cop el Josep Cots va decidir publicar les meves memòries vaig tocar poc el text. Ara potser no seria tan tremendista, però és cert que com a professor no podia traspassar als alumnes els meus interessos literaris, i això em generava una impressió estranya. Recordo que, estant a la Pompeu Fabra, on era catedràtic, vam estar a punt de no fer un curs de doctorat perquè deien que els alumnes no m'entendrien en català. Això, la veritat, m'emprenyava molt.

Poc interès a conèixer la tradició i la llengua?

No podia parlar de Verdaguer, de Pla..., perquè no hi havia interès a conèixer-los. I a mi, que era catedràtic de català, em molestava que passés això. I no estem parlant dels anys del franquisme.

I va fer el curs?

Els vaig assegurar que si el tancaven, aniria a la premsa i muntaria un ciri.

Per què hi ha desinterès?

Hi ha diversos motius: la diglòssia continuada, la demografia, l'ús del castellà amb naturalitat... El català s'aguanta als instituts perquè els mestres són els herois de la qüestió lingüística.

Quin és, doncs, l'estatus del català actualment?

Tots sabíem català i castellà, però el debat encara és el mateix que el del 1983...

L'any de la llei de normalització lingüística.

És empipador que, 35 anys després, no s'hagi avançat. Tot el contrari, hi ha intents de regressió.

Dedica paraules elogioses al moianès mossèn Josep Ruaix, un eminent estudiós i divulgador de la gramàtica.

En Ruaix em va marcar molt abans d'entrar a la universitat, on vaig arribar molt ben format en qüestions de llengua. Ruaix practicava la militància lingüística. Recordo que el vaig tractar amb motiu de la preparació d'uns Jocs Florals. Ell estudiava Teologia i el vaig visitar a la seva cel·la del Seminari Major de Vic.

Vostè escriu: «Als catorze anys, mentre estudiava el quart curs d'Humanitats, se'm despertà una vocació clara i irreprimible: la filologia». Ho tenia molt clar essent encara tan jove?

Vaig descobrir que la paraula és molt important, i vaig sentir una passió clara. Jo era un adolescent, aleshores, i he tingut la sort que n'he pogut fer la forma de gua-nyar-me la vida. Deia Martí de Riquer que, quan li comentaven que havia treballat molt al llarg de la vida, ell sempre responia que no havia treballat mai, sinó que s'havia divertit molt.

Els anys de formació ocupen bona part del llibre.

En faig una mirada positiva. És clar que de tant en tant rebíem un cop al cap, però també ens formàvem. La part dolenta era el fred, a Vic hi feia molt fred, i per això volia anar a Barcelona. Recordo aquells dies en què et quedaven les mans balbes..., no podies ni agafar el llapis amb les mans. Et sortien penellons... Ara ja no fa tan fred. Però a l'hivern, durant mesos, el paisatge era blanc de gebre i glaç. Havies d'anar a escola amb passamuntanyes i guants. I a peu, és clar.

En el llibre relata les escapades a Manresa per fer exàmens.

Pujàvem al Galtanegra i jo arribava ben marejat. A Vic no hi havia institut i, per això, quan va tocar fer l'examen d'ingrés a batxillerat, després d'haver estudiat quatre cursos als Maristes, vaig haver d'anar a Manresa: em van puntuar amb un 9 i em van posar el qualificatiu d'excel·lent.

Un bon record, doncs, tot i el mareig.

Molts anys després hi vaig haver de tornar. Un cop acabada la carrera, no em volien donar el títol perquè no tenia certificat de batxillerat, i vaig haver de tornar a la ciutat i pagar-lo, és clar.

Dels anys d'estudi també sobresurt la figura de mossèn Salvador Reguant, geòleg surienc que el 2005 va rebre el premi Bages de Cultura.

Era l'únic professor de Ciències que teníem al seminari. Vam estar plegats moltes hores perquè feia totes les assignatures, i ja li sabíem les aficions. Era el capellà científic. El maig del 68, va anar a un congrés de geologia a París i va ser testimoni dels famosos aldarulls estudiantils. Quan va tornar, ens ho va explicar i vam tenir, així, informació de primera mà dels fets.

Curiosa coincidència.

Vaig continuar tractant en Reguant al llarg de la vida, i ja de gran vaig descobrir que tenia un punt de lletraferit. Com que no era un home de lletres, no va ser acceptat en aquests cercles, i d'això n'estava ressentit.

Un autor clau en la seva trajectòria és Verdaguer. Una passió jovenívola, també?

No el vaig començar a estudiar fins que, després de deixar de fer de professor a l'institut Montser-rat, el 1981, vaig entrar a treballar a Ensenyament com a inspector. Hi vaig estar set anys i hi vaig conèixer un altre inspector, en Josep Maria Solà, un verdaguerista entusiasta que va fer que jo també m'interessés per la seva obra.

Verdaguer continua vigent?

Els temes que tracten els grans autors sempre ens interpel·len. A Canigó, per exemple, hi trobem l'amor i la mort. El problema de voler apropar-se a Verdaguer és la llengua. Però això també passa amb el Quixot. O amb Solitud, de Víctor Català, que és molt bona però els joves s'encallen amb la llengua. A més, Verdaguer va ser un capellà, i per entendre'l cal entendre les seves circumstàncies, un món que va quedar periclitat.

Però Verdaguer va ser molt més que un capellà.

Si llegim En defensa pròpia, hi trobem el Verdaguer rebel. Va ser tan modern i tan antimodern com Baudelaire. Veiem el Verdaguer més personal, que no se sentia bé a Barcelona, com Baudelaire no s'hi sentia a París. Es va enfrontar al poder.

Per què dedica un capítol als seus «enemics»?

Em van excloure de l'edició de les obres completes de Verdaguer i això em va doldre. Va passar l'any 1986. Ricard Torrents m'havia promès que jo formaria part del comitè d'edició, però Joaquim Molas va vetar el meu nom.

Per quin motiu?

Ves a saber, potser perquè jo no venia del món de la literatura, o no havia estudiat amb ell... La sensació d'estar marginat és molt fomuda. A la llista hi havia verdagueristes que no ho eren. Aquella tensió va perdurar, i ara ja no hi ha res a arreglar. Com més ho he denunciat, pitjor ha anat. Però això em va empènyer a treballar molt i ja he fet més de trenta llibres i estudis sobre Verdaguer. Hi ha un escolanet de Ricard Torrents, en Ramon Pinyol i Torrents, que ha dit que «aquestes memòries són putrefactes».