Estatges d'allò sagrat ubicats en indrets especials per la seva orografia singular i per l'atribució de la presència divina: santuaris i ermites comparteixen aquests trets de la mateixa manera que presenten matisos diferenciadors. En qualsevol cas, però, l'investigador Joan Arimany (Manlleu, 1966) dona valor als aspectes comuns d'aquests recintes de profunda significació religiosa en un volum que els tracta de forma transversal, Ermites, santuaris i devoció popular a Catalunya, publicat pel segell Farell Editors, de Sant Vicenç de Castellet.

«El llibre té tres pilars», explica l'autor: «Les ermites i els santuaris com a temples religiosos i llocs arquitectònics, les comunitats que hi han viscut i la devoció popular que han generat al seu voltant». Un treball complert fruit de l'interès d'Arimany per documentar les capelletes de visita domiciliària de la seva localitat natal, Manlleu. «Posant-les en context, vaig veure que tenien relació amb les capelletes dels aplegadors, les que portaven els ermitans quan feien les captes pel manteniment de les ermites i la pervivència del culte», afegeix l'osonenc, que ja va treure amb Farell Diccionari de sants històrics catalans (2011) i Sants tradicionals catalans (2013).

«Les ermites i els santuaris van ser claus en la cristianització del territori rural», apunta Arimany, que marca l'inici de la cronologia d'aquests indrets a l'alta edat mitjana. «No hi ha dades documentals o registres arqueològics de fites anteriors», indica: «En alguns casos, comencen a aparèixer en el territoris de frontera entre els cristians i els sarraïns, als segles IX i X. Eren coves i, després, de mica en mica, es van anar construïnt edificis. No hi ha referents de l'antigüitat tardana, si bé queda clar que hi havia focus d'atracció dels pelegrins dels primers segles en llocs d'enterrament de sants, com Tarragona, Girona i Sant Cugat».

La importància del paisatge

En les làmines centrals de color del llibre, el lector pot apreciar la disparitat d'indrets on s'ubiquen els edificis, des de l'encimbellat santuari de la Mare de Déu de Bellmunt fins a la construcció de l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses (Folgueroles) a tocar d'un monument megalític. «En trobem en ubicacions molt singulars: dalt dels cims, a les valls, a prop dels cursos dels rius...», explica Arimany, que destaca el fet que «cada ermita i cada santuari té els seus trets específics».

L'autor fuig del «debat estèril» sobre les diferències entre ambdues denominacions. «Alguns especialistes anoten que el santuari és un lloc amb més captació de feligresos i pelegrins, amb més infraestructura, atenent als grans santuaris actuals, com Montserrat i Núria, o bé als santuaris d'influència territorial, com el de la Gleva, que estava arran d'un camí ral i va exercir influència a tota la comarca». I afegeix que el concepte d'ermita ha anat més associat a la cova -abans de l'erecció d'edificacions- de la mateixa manera que, en l'imaginari popular, l'ermità és un ésser solitari i aïllat.

En qualsevol cas, resulta rellevant consignar que hi ha estudiosos que atribueixen la localització dels santuaris en llocs significatius per a la població perquè «ja hi havia algun culte anterior o bé se sabia que des de feia molt hi havia nuclis habitats, fins i tot prehistòrics». Arimany també indica que «alguns santuaris van fer possible la supervivència de capelles d'antics castells defensius, ja que la fi de la missió militar no va implicar la desaparició del lloc de culte, com va passar amb la Mare de Déu de Castellet». A la baixa edat mitjana es va viure un auge de la devoció a la Mare de Déu, i alguns temples van canviar l'advocació d'un sant o una santa en favor seu.

La devoció continua viva

Arimany constata que «la cultura d'arrel popular que hi ha al darrera de la devoció expressada en els santuaris perdura, tot i que la tendència de la societat a abandonar la religió pugui fer creure que la gent s'ha apartat d'aquests llocs». Avui en dia, comenta l'autor manlleuenc, «es comparteix l'ús d'ermites i santuaris. Hi ha la gent devota que hi porta exvots, encén espelmes i signa el llibre de visita, i els qui s'hi adrecen com a turistes perquè són paratges paisatgísticament molt atractius. En alguns casos, antigues albergueries de pelegrins s'han convertit en locals de restauració».

Montserrat és el cas paradigmàtic d'aquesta dualitat: «Les seves connotacions històriques i simbòliques fan que depassi la seva condició de santuari». El valor que es dona al patrimoni arquitectònic i cultural i la vigència de la devoció han contribuït al sosteniment de santuaris i ermites d'arreu del país.