En el debat entre l'estètica i la utilitat de la fotografia, Oriol Maspons (Barcelona, 1928-2013) no va tenir dubtes. L'exposició que es pot veure al Museu Nacional d'Art de Catalu-nya explicita la versatilitat d'un autor que va fer portades de llibres i discos i va viatjar arreu del món, va plasmar l'emergència de la perifèria barcelonina i va immortalitzar la gauche divine de Boccacio i Tuset Street, va retratar les models de la modernitat i la gent del carrer. «La fotografia ha de ser notària del seu temps, de la seva època, serveix per documentar», apunta la comissària Cristina Zelich citant l'argumentari del fotògraf barceloní.

Maspons va morir fa sis anys a la seva ciutat natal, dos després de dipositar el seu arxiu al Museu Nacional. Un conjunt de més de set mil fotografies, a més de negatius i altres materials: l'obra sencera d'un autor de qui la mostra n'exhibeix nombroses imatges inèdites, com les que va fer els anys 50 a París, Londres i Eivissa i els reportatges de Cuba, Nicaragua i Sud-àfrica que no es van arribar a publicar mai.

«Hem volgut fer una àmplia repassada de la seva obra, contextualitzant la seva producció i basant la investigació en la recuperació de material documental -llibres, revistes, caràtules de discos- de manera que es pugui veure el destí de les seves fotografies», apunta Zelich. L'objectiu és que l'espectador prengui consciència que el nom de Maspons va molt més enllà dels retrats de models i de La Gauche Divine.

L'interès per la fotografia útil va pouar en Maspons des de primera hora: el 1952 va entrar a l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya i no va trigar a veure que el centre de la vida de l'entitat eren els concursos o salons fotogràfics. Durant aquella dècada va fer amistat amb Francesc Català Roca, va anar a Eivissa, i a París va conèixer Brassaï, Cartier-Bresson i Doisneau, entre altres. I el 1957, en un article titulat Salonismo, que va publicar la revista Arte Fotográfico, va criticar el cultiu exacerbat de la fotografia estètica: «Al premi se sacrifica tot. L'ètica fins i tot, i perquè el negoci no dona per a més», va escriure. L'agrupació va reaccionar expulsant Maspons.

Però el seu camí estava traçat: el 1957 es va unir amb Julio Ubiña, els seus interessos es van diversificar. Alhora que treballava per revistes, editorials, en el món del cinema i la publicitat, exposava la seva obra: el 1958 va prendre part en una col·lectiva al Museu d'Art Modern de Nova York; l'any següent va ser un dels onze fotògrafs espanyols convidats pels Serveis Oficials de Turisme Francès a fer una estada a París, i les fotografies que van realitzar es van exposar a la Sala Aixelà de la capital catalana uns mesos després.

El recorregut per l'exposició fa evident que Maspons «sabia utilitzar el medi i adaptar-lo a la finalitat de les seves fotografies; era un gran admirador de la dona; i quan era més lliure, com en el reportatge sobre Cuba, que era un encàrrec propi, es mostra com un fotògraf inquiet, curiós i en contacte amb la gent», indica Zelich. En aquest sentit, el fill del fotògraf, Àlex Maspons, comenta que «al pare li agradava que la seva obra fos publicada i difosa, fins i tot més que fer la mateixa fotografia».

Oriol Maspons va ser testimoni de la construcció de la perifèria barcelonina, va fer les portades de la col·lecció Biblioteca Breve de l'editorial Seix Barral, va retratar els artistes de la Nova Cançó per als segells discogràfics Edigsa i Concèntric, les seves fotos van il·lustrar la tragèdia dels aiguats del 1962 al Vallès i, fins i tot, va posar la càmera al servei dels reportatges provocatius del periodista Luis Cantero per a Interviú. El 28 de setembre del 1977, la revista va publicar un anunci amb el títol «Buscamos mujer violada», per escriure una peça informativa sobre el tema. La indignació dels col·lectius feministes va arribar fins a l'estudi de Maspons a Gràcia, on es van manifestar per denunciar l'ús de la dona com a «carn de mercat».

Amb 530 fotografies, l'exposició del MNAC dona a conèixer l'extensa producció d'Oriol Maspons. Una figura imprescindible en la història de la fotografia a l'Estat espanyol durant la segona meitat del segle XX que va tocar moltes tecles sempre al servei de la utilitat de l'ofici.