Mireia Barrera, nascuda a Ter-rassa i formada al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, al carrer del Bruc, ha estat directora titular del Coro Nacional de España, la Capella de Música de Santa Maria del Mar i del Coro de la Orquesta Ciudad de Granada, del qual és fundadora. Avui dirigirà el seu darrer concert amb el Cor Madrigal, fundat el 1951, del qual ha estat al capdavant durant 26 anys. Després d'una gira de comiat que ha passat per Girona, Balaguer i el Palau de la Música, Barrera tindrà per darrer cop les regnes d'aquesta formació coral a l'Estany, la població on viu des de fa onze anys. L'actuació serà la darrera de l'onzena edició del cicle Stagnum, en el qual el Cor Madrigal ja va actuar el 2010 i el 2011.

Després de dirigir-lo 26 anys, què significa per a vostè el Cor Madrigal?

He crescut amb el Madrigal. Gairebé tot el que sé de l'ofici de dirigir ho he après amb ells, hi he fet els programes que considerava més difícils. Quan estudiava direcció de cors, experimentava amb ells. Hem començat a fer junts produccions simfòniques, coses amb orquestra, per conèixer un repertori que no era estrictament a cappella. I quan era a Madrid, amb un càrrec important, mai vaig deixar de dirigir el Madrigal. Vaig posar aquesta condició.

I com arriba la decisió de deixar-lo?

La decisió és madurada durant tres o quatre anys i, per la meva evolució artística, necessito un canvi. Sense que ho hagi premeditat, considero que el procés artístic és molt important tant en la preparació com en el resultat final. I en el Madrigal, que és un dels millors cors de Catalunya i que probablement estan cantant millor que mai, no sento que estigui en el meu lloc, per la seva condició de grup amateur, que només podem assajar una nit per setmana per les dificultats de combinar vida laboral i familiar amb el cant. He arribat a un punt que necessito no continuar en aquestes condicions.

Com serà el seu últim concert amb el Madrigal a l'Estany? Semblant al que van oferir al Palau de la Música?

Serà gairebé igual, però no del tot, perquè l'espai és diferent i perquè no tindré tots els components que van ser al Palau. És important que se sàpiga que la tria del programa és d'entre les obres que durant els meus 26 anys al Cor Madrigal han estat emblemàtiques per a nosaltres. Obres que van ser un repte per la seva dificultat, del txec Leo? Janácek , l'alemany Paul Hindemith i del britànic Benjamin Britten. Per exemple, els textos de Rilke musicats per Hindemith els vam treballar durant anys abans de cantar-los en concert per la gran dificultat musical que tenien. Però ens agradaven molt i cantar-los amb una certa qualitat va ser un repte.

Ha titulat el concert «Poesia i tradició», i la segona part és dedicada a autors catalans.

Sempre hem mostrat un especial interès per la divulgació dels autors catalans, siguin tradicionals o no. Ens han acompanyat en desenes de concerts i tenen un pes important en la nostra vida artística, i han musicat poemes de Marià Manent, Carles Soldevila...

A l'Estany, dins del cicle Stagnum, ja hi ha actuat en dues ocasions anteriors...

Sempre que he pogut he anat als concert d'Stagnum i pensava: «quin luxe viure en un lloc tan petit i que hi hagi un cicle de música de tanta qualitat». Quan em van convidar, ho vaig viure amb molta alegria. Ara que acabo la direcció del Madrigal, serà entranyable fer el concert envoltada de moltes cares conegudes, de veïns, d'amics. Hi ha l'afegit del vincle emocional. Ho espero amb il·lusió, perquè és una decisió que he madurat i que ja fa temps que vaig anunciar.

Per què es va decantar per la direcció de cant coral?

Vaig començar a estudiar música als 9 anys i als 15, per aquells atzars de la vida, una veïna plegava d'un cor de nens i em va demanar d'agafar-ne la direcció, perquè jo sabia solfeig. I jo, que no havia cantat mai en una coral, vaig començar a dirigir. Després vaig fer cursos de formació, i als 22 anys vaig haver d'anar a Bèlgica, perquè aquí aleshores no hi havia manera d'estudiar-ho de manera reglada. I el 1993 em van proposar de dirigir el Madrigal.

El cim de la seva trajectòria va ser la direcció del Coro Nacional de España?

Sí, per ara és el cim de la meva carrera professional. Hi vaig estar cinc anys. Com a institució de cor és la més important, la de més responsabilitat de tot l'Estat. Depèn del ministeri de Cultura i està totalment burocratitzada i jerarquitzada. La responsabilitat artística i de representació institucional va ser el més complex i interessant.

Creu que manca un cor nacional català?

Potser no l'enfocaria exactament igual, perquè pensava que si mai hagués de fer un cor professional hi hauria coses que no faria. Però hi ha un abisme de diferència. A Catalunya ens falta un cor professional, però no pot sorgir del no-res: cal el patrocini d'empreses privades o el suport institucional. Però com que hi ha una tradició de cors de molt nivell, tots amateurs, és complicat que es pugui produir el pas i s'arrossega la inèrcia. A Madrid, amb menys tradició, tenen cinc cors professionals.

El Premi Nacional de Cultura, el 2014, li reconeix la seva innovació musical, en introduir compositors contemporanis i col·laborar amb altres disciplines, com Perejaume o IT Dansa. Què considera un programa agosarat?

Com jo els he concebut, que m'han interessat molt musicalment, per la seva qualitat artística, però que són totalment desconeguts. No he mirat que fossin comercials. Això va lligat amb les dificultats interpretatives i que no hi ha assegurat ni que vingui públic ni que al que vingui li agradi. Però ho he fet perquè era la meva voluntat, el que m'agradava per al cor i que considerava que havia d'oferir al públic.

Què li depara el futur?

Faig un salt al buit per les meves conviccions artístiques. No hi ha res concret, més enllà de Barcelona Ars Nova, que fa cinc misses polifòniques a l'any. M'hauré d'obrir camí.