Marc Riera (Mark-e) va voler unir la part audiovisual i la part musical amb Doctor Prats, un projecte que mai hauria imaginat que seria on és ara. Tres àlbums en quatre anys. Més de 350 concerts a l'esquenes de Doctor Prats. Nascuts a Terrassa fa cinc anys, van començar component a distància. El seu era un projecte amb poques pretensions, però ara, el 2019, s'han convertit en una de les bandes de referència. Amb el seu últim àlbum, Venim de lluny (2018), posen punt i a part a quatre anys frenètics de concerts, festivals i discos.

Van començar sent un grup des de la distància. Com van ser els inicis de Doctor Prats?

Jo feia dos anys que ja no tocava, estava fora del panorama musical i tenia moltes ganes de tornar, no només amb un projecte musical, sinó també audiovisual, poder combinar les dues coses, perquè tinc una productora i és una part que m'interessa molt. També tenia ganes de treballar amb gent que ja coneixia, però hi havia el problema de la distància... era tot una mica caòtic.

Va ser molt complicat gravar el primer àlbum?

Estàvem tots repartits, es va gravar de manera separada perquè tothom treballava fora. Jo volia aprofitar quan coincidíem tots per gravar alguns vídeos i fer algunes cançons que havia compost, però no tenia cap més pretensió. Poc després de publicar Patates amb peix ja teníem programats cinquanta concerts. Una bogeria. Va anar tot molt ràpid.

El món dels concerts, les gires i els festivals no permet aturar-se i pensar en tot el que s'està fent. Com ho porten?

Doncs és impressionant com ha anat tot. La velocitat, com passa el temps. Al principi la nostra idea era no fer ni concerts, però no vam poder dir que no i ... aquí estem. Sabem que això que ens ha passat no és normal, i ja tenim una edat, assumim que no ho és. Potser fa uns anys ens hauria costat més veure-ho.

Són conscients del camí re-corregut?

A vegades quedem per parlar-ne, de tot el que ens està passant. A vegades fa por veure que vius moltíssimes coses i no en gaudeixes al màxim. A cada poble on toquem ens adonem que per a la gent d'allà el concert és l'acte més important de l'any, l'estaven esperant. I tu n'has fet cinc en una setmana. Cal aturar-se i posar-ho en perspectiva.

Des que van començar, quants concerts han fet?

350 concerts i tres discos en quatre anys. I ens ha passat volant.

Actualment cada vegada hi ha més grups, més estils, més música. Com es fa per sobreposar-se a tota aquesta abundància?

És trobar el teu moment. Cada vegada el concepte «estil» perd més força. Fa vint anys la gent comprava un CD, potser un al mes. Ara estem en la societat Spotify. El que mou la gent són les llistes de reproducció, que són molt variades, hi ha de tot.

Dins aquest mestissatge musical on es mouen, què els diferencia?

Potser al principi, quan vam començar a jugar amb música electrònica, ens va diferenciar una mica, però cada vegada ho fa més gent, no només aquí, sinó en tot el panorama internacional. Ens agrada investigar, provar coses noves. Al principi sonava horrible.

Com és el seu procés creatiu?

Els dos primers treballs els vaig compondre jo, perquè eren temes que ja havia escrit, els tenia dins meu. Però de mica en mica hem anat creixent, ara ja no és cosa meva, és cosa de tots set. En l'últim treball [ Venim de lluny] hi ha cançons de diferents membres del grup, ens anem coneixent i això ajuda a l'hora de crear noves peces.

Avui en dia tothom vol consumir una bona història. Quina importància té aquest fet a l'hora de fer una cançó?

La part visual és cada vegada més important. A final dels 90, quan una banda començava s'havien de preocupar de fer una bona cançó, d'assajar molt. Ara això ja no val. Has de vendre el teu producte, tenir una imatge que et desmarqui, el màrqueting i, és clar, els vídeos. Tothom consumeix Youtube, has de saber transmetre un missatge.

El videoclip de «Caminem lluny» es va convertir en tot un èxit. Més de 5 milions i mig de reproduccions.

Ens vam arriscar. Intentar explicar una història a través d'un vídeo, amb una cançó, és complicat, però ho volíem intentar. Parlar de l'assetjament escolar era una manera d'empatitzar amb la gent, perquè a mesura que creixem com a grup ens arriben missatges de gent que ens explica que les nostres cançons els ajuden en moments difícils.

Ho van aconseguir amb «Caminem lluny»?

Molt. Només que una persona ens digui que l'ha ajudat, ja serveix. Però han estat moltes les persones que ens han donat les gràcies, o ens han dit que els ha ajudat a reflexionar. Ha estat una allau i això no té preu, saber que la música té aquest poder i aquesta capacitat de connexió.

En quin punt es troba Doctor Prats?

Necessitem assimilar tot el que ens ha passat, fer una pausa. L'any que ve no hi haurà disc, però passaran coses. Pararem un temps i ens ho prendrem amb calma, hem fet uns anys sense parar.

Seguirà evolucionant Doctor Prats en el terreny estilístic?

Seguir amb el mateix estil no és una opció, ens agradaria buscar coses noves. Òbviament fa una mica de respecte, però ens agrada innovar, serà tot un repte perquè el llistó és molt amunt.