M'he perdut i no sé si anar cap a la dreta o l'esquerra per trobar la casa d'un amic que m'espera d'aquí a deu minuts. Agafo el telèfon mòbil i consulto la meva posició per comparar-la amb la del meu destí. Segur que me'n sortiré gràcies a la física quàntica perquè el sistema GPS que estic mirant mesura la interferència d'ones emeses per satèl·lits equipats amb rellotges atòmics. Un miracle? Ho sembla, però no ho és.
La quàntica ens permet llegir un DVD i sotmetre'ns a una ressonància magnètica. És present a la nostra vida quotidiana i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ens l'apropa a través d'una exposició que uneix dos mons: la física i l'art. Comissariada per Mònica Bello i José-Carlos Mariátegui -assessorats pel científic José Ignacio Latorre-, la mostra explica les claus de la mecànica quàntica en un recorregut simultani al de deu obres d'artistes que van fer una estada a l'Organització Europea per a la Investigació Nuclear, coneguda popularment per l'acrònim CERN, a Ginebra (Suïssa).
«El primer gran pas que fa la mecànica quàntica és sorprenent», escriu Latorre: «Parteix d'un fet ineludible. En el món del que és més petit, quan intentem mesurar alterem el que mesurem». El visitant va descobrint aquestes i altres característiques de la física quàntica a mesura que avança per les sales: davant seu s'expliquen qüestions com els estats quàntics, la superposició, l'entrellaçament, la indeterminació, el canvi i l'aleatorietat.
Aquest darrer és un dels aspectes més sorprenents: Einstein va dir que Déu no juga als daus per fer entendre la seva oposició a la presència de l'atzar quàntic. Amb Newton, la física clàssica va establir que les partícules es mouen de manera precisa i exacta. L'atzar no hi té cabuda i el geni de la relativitat va mantenir el postulat quan, en les primeres dècades del segle XX, Heisenberg, Bohr, Planck, Schrödinger i ell mateix, entre d'altres, van començar a assentar les bases de la física quàntica. Sap greu per Einstein, però l'atzar quàntic sembla que existeix i per això l'observació és un factor decisiu en el mesurament del comportament dels àtoms i de les partícules subatòmiques.
«En la teoria quàntica impera el que és estrany», apunten els comissaris, i es pregunten «què sabem de la naturalesa? què s'amaga rere les capes essencials dels objectes? quina experiència podem adquirir d'aquest nivell elemental? què és la matèria? quines forces la sostenen? i, encara més, fins on arriba la nostra mirada davant la realitat quàntica?».
És probable que l'espectador surti de l'exposició amb més preguntes que respostes. Seria un bon senyal perquè no és fàcil assimilar la complexitat que es planteja: la quàntica descriu la naturalesa fonamental del món, però aquesta naturalesa és invisible als nostres sentits i, alhora, la seva comprensió escapa a la raó.
Deu artistes recreen la ciència
L'altre pilar de l'exposició és l'itinerari artístic que acompanya de forma paral·lela els panells didàctics sobre la quàntica. Els protagonistes són deu artistes que, els darrers tres anys, van fer estades de residència al CERN -organisme capdavanter en la investigació sobre la física de partícules- per conèixer la feina dels científics. Els resultats de la trobada són obres d'art en les quals la tecnologia -però també una mirada filosòfica pròpia de la hibridació entre disciplines- juga un paper fonamental.
Einstein va dir que «allò misteriós és l'emoció fonamental que es troba al bressol de l'art i la ciència veritables». Un diàleg fructífer entre territoris del coneixement i la creació.
