La ceramista Maria Picanyol Sala (Artés, 1949) afirma: «Els arbres i les plantes, testimonis del pas del temps, ens recorden el lligam que uneix les persones amb la natura i també que la nostra existència és efímera». És la seva reflexió arran del seu treball al voltant de la natura, que va iniciar el 2014 instigada per la proposta que li va fer Roser Odubert d'exposar al Cacis (Centre d'Art Contemporani i Sostenibilitat), situat al Forn de la Calç de Calders. La mostra Natura, que també es va poder veure al Cercle Artístic de Manresa (2015) i al Museu Comarcal de Manresa (2018, pels 10 anys del Cacis), s'inaugura demà, amb peces noves, al claustre de Santa Maria de Lluçà, on es podrà veure fins al 29 de setembre. La natura manté inspirada Picanyol.
Picanyol cerca «l'ombra, la petjada, l'ànima» de la natura, el que queda malgrat que «la matèria tangible desaparegui». L'artesenca surt al bosc i en torna amb tota mena de plantes, de fulla perenne: alzina, pi, llorellet, boix, marrubí, farigola... Les passa pel forn, pressionades en una cuita de reducció a 1.270 graus en un forn de gas i reaccionen damunt de la blanca porcellana: deixen el rastre de les seves sals minerals, amb colors oxidats. És aquesta la sèrie d'obres que ha ampliat.
També s'hi podran veure les soques d'arbres de dos metres (creades per metres) en una instal·lació amb branques seques al voltant. En aquest cas són realitzades amb argila refractària de tres colors: blanc, torrat i negre. Abans de transformar el material al forn, va anar a buscar l'empremta de l'escorça dels arbres contra el fang tou. Les soques es complementen amb les peces ondulades, exposades en peanyes, que recullen les empremtes: un contrast de negatius i positius.
A més, Picanyol s'ha acabat fixant en les pedres, que ha creat amb diferents fangs i ha combinat amb vidre, un material que va reincorporar quan ja feia una desena d'anys que no el tocava.
