El primer cop que va escoltar una corneta va ser a l'institut, quan el musicòleg Josep Maria Vilar va posar als seus alumnes un enregistrament, probablement de Savall. El segon va ser anys després, el 2001 a Montser-rat, en el concert de Les Sacqueboutiers. Lluís Coll Trulls (Manresa, 1977) es va enamorar del so d'aquest instrument i va acabar estudiant música antiga a l'ESMUC. El 2005 va fundar La Caravaggia, una premiada formació avui dia referencial, que se centra en els instruments de vent del Renaixement i del primer Barroc i en el repertori que els és propi. Però el músic manresà, als antípodes de l'encotillament, continua tocant, també, amb la banda Puput, convençut que el rock l'ajuda a ser millor músic d'antiga i a l'inrevés.

Ara fa un any, Coll va començar a parlar amb el director Xavier Puig per portar a escena amb el Cor de Cambra del Palau un repertori del Renaixement català: Ensalades i madrigals del Renaixement català. El muntatge es va estrenar el juny a la Seu de Manresa, en el Festival Espurnes Bar-roques, va arribar al Palau de la Música, ha passat per Torroella de Montgrí i des de dimecres forma part del menú del Festival de Música Antiga dels Pirineus (FeMAP): dimecres van actuar a Castellciutat (la Seu d'Urgell), ahir a Tremp i avui ho faran al santuari del Miracle, a Riner, amb un programa, subratlla Coll, «per a tots els públics» i amb uns protagonistes: els compositors Mateu Fletxa «tant el vell com el jove. Eren tiet i nebot».

Una de les tasques «imprescindibles» en la música antiga és la «investigació», explica el corneta manresà. «No tenim gravacions del segle XVI ni sabem com s'interpretava una partitura. Què fem? Una interpretació històricament documentada. Una part de la nostra feina és saber interpretar com es tocava fa 400 anys i, en aquest sentit, en l'aportació que el músic fa en aquesta interpretació, podem dir que s'acosta al jazz: especulem, improvisem».

La Caravaggia la forma un «nucli dur» que, al costat del manresà, integren Jordi Giménez (sacabutxos) i Joaquim Guerra (xeremies i fagots històrics) i que s'amplia amb altres intèrprets depenent dels programes. Però, com destaca Coll, el que dona sentit al grup i fa recognoscible el seu so és el «valor de conjunt. La majoria de músics toquem regularment junts. Evitem 'anar de bolo'». I si la coneixença és un grau, recollir saba nova és «vital» per evitar «l'avorriment». Coll posa l'exemple del músic segovià Alfonso Barreno (baixonet i xeremia), que havia estat alumne seu a l'ESMUC (Coll és actualment el coordinador del Màster de Música Antiga) i que participa amb La Caravaggia en aquest programa. Al costat de Coll, Barreno i Giménez, tocaran en el concert d'avui Maria Crisol (baixó), Carles Blanch (viola de mà i tiorba) i Marc Clos (percussió).

I si hi ha un nom d'aquest projecte a qui Coll agraeix la seva feina és el director, Xavier Puig: «Ha fet un treball excel·lent. Ell no es dedica a la música antiga ni el cor té entre el seu repertori habitual obres del Renaixement, però ha investigat, ha buscat el context, ha revisat partitures...». La Caravaggia, a més, no deixa de ser una rara avis en el seu món: «Que ens dediquem als intruments de vent del Renaixement no és, tampoc, el més habitual», però, per a Coll, la finalitat del grup rau en el redescobriment d'aquests instruments i en la recuperació de patrimoni, com per exemple el Cançoner de Barcelona (M 454 en la Biblioteca de Catalunya), que no s'havia tocat en 500 anys.

I quin compositor triaria? Coll assenyala Monteverdi, que, per cert, cobrava menys que els 'cornettos' de la seva època. «Ja llavors n'hi havia pocs», riu.