La primera edició del festival Vilart, que se celebra demà al barri del Vilar, de Castellbell i el Vilar, inclou la representació de Fuenteovejuna, un clàssic de Lope de Vega. El muntatge de la companyia Obskené treu suc de la vigència de la peça, publicada fa just quatre segles. Ricard Soler (Barcelona, 1982) parla de la trajectòria d'un espectacle de carrer que no deixa indiferent.
Fa cinc anys, el «Fuenteovejuna» de la companyia Obskené es va mostrar a la Fira Mediterrània. Demà es podrà veure de nou a la comarca. La notícia és que l'obra encara estigui en cartell?
La vam estrenar el 2012 a l'Institut del Teatre, a Barcelona, i l'any següent al festival d'Oropesa de Toledo, on vam guanyar el primer premi. De fet, vam guanyar cinc guardons seguits i vam fer gira. En tot aquest temps, hem estat en set països, sobretot a Amèrica Central, i hem fet un centenar i mig de representacions.
Unes xifres insòlites per a un projecte sorgit de l'acadèmia.
Tenim catorze actors perquè tots els papers estan doblats. Bàsicament actuem al carrer, i quan ens contracten és per fer una funció, no pas més: hi ha l'equip que funciona des de sempre, però també tenim intèrprets per quan sortim de gira.
També hi ha dos directors?
No, jo soc l'únic. De tant en tant vaig a alguna funció, però l'espectacle ja està rodat. Fa poc vaig ser amb la companyia al teatre Conde Duque, de Madrid, en un espai a l'aire lliure, un pati d'armes d'un antic espai militar, on vam poder fer mitja dotzena de sessions.
Al Vilar també actuaran sense un sostre que els aixoplugui.
A les grans ciutats, busquem un lloc recollit, encara que sigui a l'aire lliure, perquè nosaltres no fem animació ni teatre de carrer, sinó un espectacle de text d'una hora i la gent està asseguda. Però quan anem a un poble, actuen en places, davant d'una església... Hem actuat des del pati d'armes del castell de Montjuïc fins a claustres, runes romanes...
Per què es va interessar per aquest clàssic que Lope de Vega va publicar el 1619?
Quan era a l'Institut del Teatre, vaig investigar al voltant de la figura de Lorca i vaig llegir que va crear el grup ambulant La Barraca, que del 1931 al 1934 va voltar per Espanya per apropar el teatre a la gent. Feien textos clàssics, en un moment, la Segona República, en què hi havia l'anhel de democratitzar la cultura. La meva idea s'inspirava en La Barraca, però volia fer els clàssics des d'una mirada contemporània, sense la caspa i les perruques.
Hi va veure aquesta capacitat per fer una lectura actual de l'obra de Lope de Vega?
Un clàssic és un text que et parla del present, si no és una peça històrica. I a Fuenteovejuna trobem ressonàncies del nostre món. Des del 15-M fins a les primaveres àrabs. L'obra parla de les revoltes populars, com les que hi va haver en aquells anys tant aquí com a l'Àfrica. El 14 de febrer del 2012, el poble va fer fora el dictador de Tunísia, en aquells moments estaven passant moltes coses. Fuenteovejuna, quedava clar, era un text molt vigent.
Les revoltes no s'aturen...
Ara tenim l'1 d'octubre, les manifestacions contra La Manada... respostes populars contra fets que es perceben com una injustícia. Fuenteovejuna parla de les revolucions, del poder del poble, però també ens preguntem fins a quin punt el poble es pot agafar la justícia pel seu compte. Quan maten el Comendador, és una carnisseria. I nosaltres, avui en dia, hem vist linxaments populars.
La mirada d'Obskené, doncs, no és gens complaent?
Ens plantegem preguntes, com a equip artístic que som, i les plantegem als espectadors. Es tracta de despertar el dubte, fer pensar, reflexionar...
El 2012, quan va tenir la primera idea, creia que arribaria tan lluny?
No, i ara! De fet, a l'Institut, el professorat no es va mostrar especialment entusiasmat.
Santa Llúcia els conservi la vista.
Però nosaltres ens adonàvem que els espectadors, els nostres companys, s'emocionaven, reien, ploraven... A Fuenteovejuna hi ha moments molt intensos, com el monòleg de Laurencia, que ha estat violada pel Comendador... i ens diu que les dones també tenen dret a parlar. I en la nostra versió, unim el vers espanyol clàssic amb elements contemporanis.
Va valer la pena, doncs, creure en el seu projecte.
Va ser una aposta personal i un risc econòmic. De fet, va ser el primer espectacle de teatre de carrer en la història de l'Institut del Teatre. I no només això: també és el primer que, després de set anys d'haver-se creat, encara està de gira, i el primer en visitar tants països. Hem estat a Colòmbia, Nicaragua, Mèxic -on hi ha un equip sencer que ha fet tres anys de gi-ra-, Costa Rica, Santo Domingo...
Què ho fa que tinguin tanta tirada a l'Amèrica Central?
La tradició cultural iberoamericana hi ajuda: la seva formació en literatura espanyola té en Lope i Calderón dos grans autors. El nostre Fuenteovejuna és en castellà i per això el podem dur allà. Jo, les reaccions més fortes, les he vistes a Colòmbia, un país on les violacions són el pa de cada dia, com en tants llocs d'Amèrica Llatina. Vam fer l'obra en zones rurals, en pobles petits on viu gent amb pocs recursos. Un dels actors que fa de Comendador va dir que era en aquests lloc on veia clar que la inspiració que sentíem de La Barraca tenia sentit. A casa nostra és diferent: hem fet molts bolos a Catalunya, però la diferència entre el camp i la ciutat no és tan acusada com en aquells països.
Quines decisions va haver de prendre per adaptar «Fuenteovejuna»?
Sobretot, una reducció dràstica del text. Hem de pensar que els textos clàssics, com els de Shakespeare, per exemple, tenen molta part supèrflua. Es representaven en espais on la gent xerrava, menjava... podien durar 3 hores i mitja, i es repetia les informacions verbals per evitar que els espectadors es perdessin. Anna Maria Ricart, que va fer la dramatúrgia, va escriure el 40 % de text nou que dialoga amb el vers de Lope. En l'obra s'estableix un doble joc, ja que els actors comenten el que ells mateixos representen.
