Lildami és Damià Rodríguez (Terrassa, 1994). I si ara pogués, diu, el seu nom artístic seria, únicament, Dami. Premiat amb l'Enderrock 2019 al millor treball de hip-hop i músiques urbanes pel seu primer disc, Flors mentre visqui (Halley Records), produït pel seu «cervell musical», el Sr. Chen, Lildami s'ha convertit en el líder de l'escena trap (vessant del rap), que fuig de plantejaments habituals del gènere, cantant en català i amb lletres que vol que el públic «es faci seves, amb les quals es pugui indentificar». Llicenciat en enginyeria de disseny industrial, durant tres anys Damià Rodríguez va treballar dissenyant peces a la SEAT. Fins que es va llançar de ple a la música. Nascut a l'era de les plataformes (2,5 milions de reproduccions a YouTube), demà actua amb Oques Grasses a Stroika amb entrades exhaurides.

El trap es pot fer en català i, a més, pot enviar missatges positius. És el segell de Lildami?

Jo soc així, surt de manera natural, espontània. Crec que és orgànic. Vull dir que no hi ha res que t'asseguri que funcioni ni tampoc ho faig expressament.

Però vol arribar a qui no consumeix rap de manera habitual?

Sí, estem fent un producte més transversal, rap per a gent que no escolta rap. Però no hi ha cap fórmula màgica!

És el nom de l'escena trap del moment. Però s'ha passat anys penjant música autoeditada a les xarxes...

Exacte, he anant posant pedretes. Però hi ha molta gent que es pensa que he nascut ara.

Les xarxes han estat les seves aliades...

Per poder arribar a la gent, sí. Però tinc molt clar que la realitat no es viu a Instagram.

Quin paper juga en la seva música el Sr. Chen?

Som carn i ungla. Estem tot el dia junts (riu). Ell és la part del talent purament musical, qui empeny les tornades, el que fa que les mescles soni tan bé, d'una manera original. L'encarregat de la producció. Jo soc la cara visible, la veu, l'actitud (torna a riure). Ens compenetrem perfectament. Som un equip!

I Lildami és un bon noi.

Sí, jo m'hi considero.

Li ho dic perquè el rap s'ha associat a actituds masclistes, a l'enfrontament entre rapers... Es mou en una altra ona?

Totalment! Passo molt d'això perquè tinc clar que el rap no és masclista, ni el reggaeton és masclista. S'ha d'aprendre a diferenciar: hi ha lletres masclistes i artistes masclistes. Però no la música! I tot i que és cert que el rap sovint s'associa a actituds de falta de respecte, baralles o drogues, jo no hi combrego. Jo vull fer bona música.

I original. Ha aprofitat un forat.

Sí. És cert que pots fer el mateix que qualsevol altre i ser molt bo. Però si em qualifiquen d'original tinc clar que és per ser el primer, no per ser el millor. Hi ha músics boníssims.

Ara resultarà que tampoc peca d'ego...

En tinc una mica! (riu). Amb Flors mentre visqui he provat de fer un disc amb cançons totes diferents, que no fos el típic disc 'rapero'. Volíem explicar altres vivències, demostrar que es pot parlar d'altres coses.

Per exemple?

Parlant de les coses que ens fan feliços, de les reivindicacions feministes des de la nostra òptica, de l'efímera que és l'existència, fent històries costumistes.

S'atreveix a passar pel sedàs del trap El mar dels Manel i la reconverteix en El marLa dels Manel

Saps què passa? Que el hip- hop americà beu moltíssim del seu propi folklore i nosaltres sembla que no tenim en compte les nostres fonts. Jo he begut dels Manel!

I el grup?

Van entrar en el joc.

Què vol dir Flors mentre visqui

Quan algú mor sempre se l'exalta i s'explica com de bo va ser i se l'acomiada amb flors. Jo reivindico que si algú és bo, li ho diguis quan és viu, i si estimes algú, li ho diguis mentre és viu. Regalem-nos flors mentre respirem perquè podem morir demà i ja no hi serem a temps.

Què fa un enginyer industrial en aquest món?

A mi m'agradava la feina, però quan veus que pots lluitar per aquella il·lusió que et fa llevar-te cada dia has de provar-ho. I és el que vaig fer.