Mireia Farrés Bosch (Santpedor, 1980) és trompeta solista de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OCB) des del 2004. Diumenge (19 h) serà la primera vegada que actuï a l'auditori del Convent de Sant Francesc del seu poble natal. «No l'he ni vist, ni sabia que l'havien renovat, i me'n vaig alegrar moltíssim. Ja m'han dit que l'acústica és molt bona». La seva actuació, que compartirà amb el saxofonista Llibert Fortuny, inaugurarà el nou cicle de música.

Feia temps que l'organització anava al seu darrere. I s'espera que l'actuació sigui plena de sorpreses...

Em fa superil·lusió poder fer a casa aquest projecte que amb el Llibert només hem fet una vegada. Són temes que hem adaptat i molta imaginació i improvisació. Cadascú aporta el millor per la seva banda. Crec que és una bona manera de mostrar que les dues músiques funcionen juntes superbé. No és un concert de Mozart amb orquestra. Cal venir amb la mentalitat d'escoltar sonoritats diferents.

Vénen de mons diferents: la trompeta clàssica i el saxo jazzístic i electrònic. Com s'entenen?

És clar que hi ha d'haver un llenguatge comú, més la composició electrònica, que el Llibert lidera. Òbviament jo no tinc la facilitat a l'hora d'estructurar melodies o musicar perquè la peça agafi forma, però parlem el mateix idioma amb accents diferents i al final importa el contingut.

Improvisació i clàssica, a priori, no lliguen gaire...

La gent intenta penjar etiquetes. És evident que hi ha una partitura que hem de seguir i el compositor pesa, perquè no tocaria Mozart com Mahler. Però la interpretació dona a la música una personalitat importantíssima. Ens han penjat l'etiqueta que no tenim imaginació, però què aporta la sonoritat de Falla per crear-hi a sobre? No és un Bach ben estructurat, però aporta colors i acabarem coincidint. I hi ha una partitura, perquè sinó acabaria sent una jam. Hi ha l'estructura clàssica i després els colors van apareixent i ens porten a racons que no sé ni jo. És el bo de poder fer les dues coses.

Aquest projecte, i altres com Jazz'Nadal i Jazz'NadalJZBach

Soc bastant transversal amb tot el que faig a la vida. I el Llibert també té aquesta qualitat. Tot m'aporta. També una classe de ioga, les respiracions... Al cap i a la fi, la trompeta, el saxo, l'ewi, l'ordinador, sonen com a Llibert o com a Mireia. El mitjà pot ser qualsevol, però totes les vivències es transmeten.

Quina part de culpa té Manel Camp, que va treballar amb Fortuny abans que vostè s'hi afegís, que faci aquests concerts «d'imaginació al poder»?

Amb el Llibert, des de petits, sempre hem fet coses junts. I la inèrcia natural hagués estat acabar fent aquest pas. El Manel aporta la part harmònica i ho fa més fàcil, perquè fer un concert amb la trompeta i el saxo és un repte important.

És trompeta solista de l'OBC des del 2004. S'hi imaginava tant de temps?

Soc de cremar etapes bastant ràpid. Vaig ser a l'Orquestra Ciutat de Granada del 2001 al 2004 i em va semblar una eternitat. I ara tinc la sensació que fa molt poc temps, perquè les ganes hi continuen sent. Cada setmana tenim repertori i directors diferents.

També és professora de l'ESMUC des del 2004. Què li agrada més tocar o ensenyar?

Crec que tinc el que vull i vull el que tinc. Em considero afortunada, perquè tot m'agrada moltíssim i em funciona superbé. Fa poc vam muntar Petruixka pels 25 anys de la JONC (Jove Orquestra Nacional de Catalunya) i va ser brutal emocionalment perquè era just 25 anys després d'haver-la fet jo, amb el Josep Pons de director, i alumnes meus.

Què significa per a vostè tocar la trompeta?

És un estat natural. La trompeta és un apèndix meu. Sento que es para el temps. La música és una necessitat vital. He après que no tot és música, però soc més feliç amb ella.