La poesia i la pintura van de bracet en l'exposició De l'apunt del natural al paisatge interior gràcies al maridatge d'inquietuds vitals del poeta manresà Valentí Parcerisa i l'artista moianesa Marina Berdalet. Les parets de l'Espai 7 del Casino combinen quadres i versos en una fusió que pren com a punt de partida comú l'interès per la natura d'ambdós creadors.

«La idea que volem valorar amb el Valentí és el fet de treballar des de l'apunt del natural cap a composicions més intimistes i lliures amb la natura com a protagonista», explica Berdalet, filla de Barcelona i veïna de l'Estany des de fa molts anys. Ambdós es van conèixer el 2006 quan Parcerisa va convidar un grup d'artistes plàstics a expressar la seva obra poètica per a una mostra a la galeria Rubiralta. «Li va agradar la meva proposta. Des d'aleshores, hem anat coincidint i, un dia, en un acte a la Papasseit, em va dir que havíem de fer alguna cosa plegats», afegeix.

El resultat és un exercici tan interessant com a estones pertorbador. «Allò que la natura amaga / és la seva intimitat / i la seva intimitat / és el seu misteri», diuen uns versos del poeta manresà. El contacte amb els misteris de la natura emergeix en l'obra de Berdalet des de fa trenta anys. «Amb el Valentí ens intercanvièm poesia i pintura, però més que cercar un element concret que ens servís per il·lustrar-nos mútuament, volíem tractar la idea de fons de la natura que tant ell com jo expressem en els nostres treballs».

Els dos artistes aporten a l'exposició composicions de fa uns anys però, també, d'altres datades poc abans de la inauguració. «Els meus darrers paisatges volen expressar els meus canvis vitals», explica l'estanyenca: «Són paisatges blancs, paisatges interiors que em sorprenen perquè no sé d'on surten. La boira, la neu, la carretera, els arbres... són els hiverns de l'Estany. Una natura esquerpa, sintètica, que es va repetint des de fa trenta anys i no sé d'on surt».

L'artista explica que «Tàpies repetia creus i no sabia dir per què ho feia. Hi ha elements visuals en la meva obra que no sé d'on surten, arbres nus, sense fulles ni arrels, semblen soques mortes, com persones que corren. M'inquieta, perquè no ho tenia assumit, però quan m'hi fixo m'adono que són paisatges als quals jo no entraria perquè són desoladors».

En aquests escenaris simplificats, fruit en part de l'inconscient, Berdalet hi troba la resposta emocional a la «necessitat vital» de simplificar «el cervell, perquè hi tinc moltes coses». En contrast amb els blancs, un blau intens predomina en els quadres de fa una dècada que van sorgir del dol per la mort de la mare. «Quan em poso a pintar, no controlo res», assegura Berdalet.