Un total de 49 obres de l'artista alemany Max Beckmann, un dels més significatius del segle XX, encara que poc conegut pel gran públic, integren la retrospectiva de CaixaForum Barcelona que evoca la tragèdia d'una època convulsa i del seu propi exili fugint dels nazis. El comissari de la monogràfica, Tomàs Llorens, assevera que, a més de la qualitat de la seva pintura, de Beckmann destaca l'interès historiogràfic, perquè representa «millor que Picasso o Matisse l'esperit del segle XX, dur, innovador, excitant i, al mateix temps, dramàtic i terrible».

L'exposició, que s'ha vist amb èxit a Madrid, és una col·laboració entre el Museu Nacional Thyssen-Bornemisza i la Caixa, amb obres prestades per museus i col·leccions de tot el món i amb un gran tema, l'exili, ja que el pintor i escultor el va viure de forma directa, una vegada que el nazisme va dominar Alemanya a partir del 1933 i va haver d'abandonar el seu país el 1937, sense que mai més tornés a la seva pàtria.

Llorens ha plantejat la mostra en dues parts diferents, com queda plasmat, fins i tot, pels diferents colors amb els quals s'han pintat les parets de les sales. Al principi, es mostren les fites més importants dels anys alemanys, anteriors a la Primera Guerra Mundial -on va participar com a infermer al front de Polònia i Bèlgica-, amb peces com Doble retrat, Carnaval, i, posteriorment, el públic descobrirà els seus treballs duts a terme a Amsterdam i als Estats Units.

La segona part de l'exposició, el comissari ha apostat per estructurar-la al voltant de quatre metàfores o figures retòriques relacionades amb l'experiència de l'exili: Màscares, Babilònia elèctrica, El llarg adéu i El mar. Es presenten obres que al·ludeixen a la ruptura amb les arrels vitals, a la modernitat, el mar i la mort, i Beckmann és un bon lector de filosofia i literatura romàntica, fascinat «per la idea de la reencarnació».

Artista amb una obra molt personal, que, segons Tomàs Llorens, «s'aparta del que entenem com les línies dominants de la pintura del segle XX», al principi, en el Berlín anterior a la Gran Guerra, va ser pròxim a l'expressionisme i la Nova Objectivitat, però no es va integrar en cap d'aquests moviments, i el que va desenvolupar va ser una pintura de signe realista «amb ressonàncies simbòliques», testimoni «vigorós» de la societat del seu temps.

En les primeres sales s'exhibeixen El carrer, Autoretrat com a pallasso i Societat, París, dues de les sis escultures que va fer, com Autoretrat, 1936 i Adam i Eva, 1936, i una carpeta de litografies, exemple del treball de gravador, a l'altura de Picasso, segons Llorens.

Posteriorment, s'han ubicat les obres que van ser creades a Frankfurt, on Beckmann va obtenir una plaça docent a l'escola d'art de la ciutat, fins que va ser expulsat pels nazis i va marxar a Berlín, abans d'abandonar definitivament Alemanya. Carnaval, 1920, Doble retrat, Jugadors de rugbi, 1929 i l'obra protagonitzada, com unes quantes altres, per la seva segona dona, Quappi, Quappi amb suèter rosa són altres llenços destacats.

A la segona part de l'exposició, que comprèn els anys d'Amsterdam (1937-1947) i els dels Estats Units, on va viure entre el 1947 i el 1950, fins que va morir d'un atac de cor mentre travessava el Central Park de Nova York, són molt visibles els quadres al·legòrics, majoritàriament tríptics i llenços de gran format, des de retrats i paisatges fins a natures mortes.

Mostres d'aquests períodes són Carnaval, 1943, Apolo, 1942, Caravana de circ, Ciutat (Nit a la ciutat), Naturalesa morta amb violoncel i contrabaix, El trasllat de les esfinxs i Home caient. El tríptic amb el qual acaba el trajecte expositiu és Els argonautes, en què va treballar durant més d'un any i mig i que va donar per acabat el 27 de desembre del 1950, tal com va consignar al seu diari, el mateix dia en el qual va morir de sobte.