L'actor Miki Esparbé (Manresa, 1983) es farà omnipresent aquest cap de setmana a la seva ciutat natal. Tant dissabte com diumenge pujarà a l'escenari del teatre Kursaal com un dels protagonistes de la versió de La importància de ser Frank, d'Oscar Wilde, que dirigeix David Selvas. Però, a més a més, a partir d'avui a la tarda també se'l podrà veure a les pantalles cinematogràfiques perquè és un dels integrants principals del repartiment de la comèdia Perdiendo el este. Una curiosa coincidència per a un intèrpret a qui fa «molta il·lusió» tornar a la capital bagenca i poder saludar els coneguts de tota la vida. «Sé que vindran a veure'm la família, els amics...», va explicar en conversa amb aquest diari. L'última vegada que Esparbé va pujar a un escenari manresà va ser l'any 2013 amb l'espectacle El rei borni.
La importància de ser Frank va exhaurir entrades al Teatre Nacional de Catalunya al final de la primavera de l'any pasat. Ara es reprèn amb la gira per Catalunya. Costa recuperar el text d'una obra que ja va deixar enrere?La importància de ser Frank
Després del Nacional, l'obra va anar al Poliorama, però jo no hi vaig poder ser perquè estava gravant una sèrie de televisió. M'he reincorporat a la gira: hem fet vuit bolos, ara venen els dos de Manresa i, després, encara n'hi haurà deu més. M'agrada molt anar pels pobles i les ciutats, és molt agraïda la rebuda que et dispensen. I tornarem al Poliorama l'any vinent. Sembla increïble, però en el moment en què et poses a repassar et torna tot. Jo crec que hi ha un període de sis o vuit mesos en què mantens el text que t'havies après al disc dur de la memòria. I quan tornes a trobar-te amb els companys, recuperes els espais... et va venint una altra vegada.
El seu currículum és extens en el cinema: què li aporta el teatre?
El teatre és adrenalina en estat pur. Quan fas teatre, trobes a faltar l'audiovisual, i quan estàs fent cine o televisió trobes a faltar el teatre. Em sento molt afortunat de tenir feina, tinc companys que han d'estar esperant que soni la flauta i és una situació complicada. Jo dic que el teatre em posa catxondo pel risc, perquè és un repte, no hi ha marge per a l'error, tot ha d'anar com una seda i requereix un alt nivell de concentració.
Hi ha previst fer l'obra de Wilde en castellà?
Doncs no ho sé, de moment no. Però estaria bé poder-la fer també en castellà.
La seva agenda deu ser difícil de quadrar.
Ara estic fent la gira de La importància de ser Frank, i també s'estrena la pel·lícula Perdiendo el este, vinc de fer una sèrie ambientada als 70 ... Tinc sort que la gent compti amb mi.
Parlant de sèries l'acció de les quals transcorre fa unes dècades, deu estar al cas que a Manresa se n'han rodat un parell, El día de mañana, per Movistar, i El día de mañana, Hache
I tant! És molt fort, perquè jo també he gravat per Netflix i tinc amics que han estat rodant a Manresa i m'ho comentaven. És curiós.
La importància de ser Frank és del 1895. Què té Wilde que no deixa mai de representar-se?La importància de ser Frank
Aquesta obra està molt ben escrita, i la proposta de David Selvas és part del secret de l'èxit que ha tingut. Va fer una versió que no ha caigut en la temptació de situar-se en l'època actual, però el conflicte és el mateix: hi ha un home que porta una doble vida i ell i el seu amic tenen l'objectiu de casar-se amb la dona que estimen. Avui en dia, que l'objectiu d'algú sigui casar-se pot semblar anacrònic, però l'adaptació està molt ben feta. I el text és meravellós. Cada funció és diferent, encara que sembli un tòpic, i l'engranatge de l'obra, que és una comèdia d'embolics, és molt precís. Per això funciona tan bé des de fa més de cent anys.
L'obra, doncs, ens interpel·la com a espectadors del segle XXI?
Fixa't que ens parla de les dobles identitats i de com n'arribem a ser, de fantasmes. Només cal mirar les xarxes socials i veure com enganya la gent. Ara que m'hi fixo, aquesta obra és de final del XIX, la sèrie que he acabat de rodar és dels anys 70 i la pel·lícula Perdiendo el este és situada en l'actualitat. Però La importància de ser Frank és intemporal, i t'obliga a no conformar-te, a estar sempre despert.
El dia que es va presentar l'obra al Teatre Nacional, en Selvas va comentar que «no hem volgut fer-nos els anglesos». Què volia dir amb això?
El text té el pes de ser un referent del teatre britànic, tot en ell fa molt evident que pertany a la tradició anglesa, per la forma de fer, de dir, com es mouen els personatges, la manera de fer comèdia, l'elegància... Són personatges de classe alta, però nosaltres els hem portat al nostre terreny i els hem fet mediterranis, es toquen, es petonegen, s'abracen... I hi ha vuit cançons inèdites de Paula Jornet. No es tracta d'una obra musical, però hi ha aquesta aportació.
La química amb David Verdaguer és innegable...
Ha estat un regal per a mi. Som amics, fins i tot vam ser companys de pis al seu moment... i mai havíem coincidit al teatre. Només vam compartir projecte de forma breu en una sèrie. Som dos actors que són amics i que es passen mitja obra fent-se la punyeta.
En Verdaguer és Algernon Moncrieff, un jove ric de vida ociosa i vostè és John Worthing, l'amic de tarannà seriós i, alhora, l'involuntari company d'una divertida seqüència d'embolics. Com va entomar la representació del seu personatge?
Fer de John Worthing requereix un alt nivell de compromís. És un paio de 29 anys que sempre ha viscut una doble vida, i de cop i volta queda destapat i es revela qui és en realitat.
Talment com si tingués un cantó d'allò més fosc?
Em passo tota la funció patint. Després dels tres o quatre pri-mers minuts, es destapa qui és en John, en realitat queda al descobert. Per això, es passa la resta de l'obra pendent del que faci l'Algernon.
Quin missatge ens proporciona aquesta obra?
Hi ha molts missatges. La importància de ser Frank ens parla de la hipocresia, dels valors de l'època en què l'obra va ser escrita eren vigents... i aquest és el secret del text, ja que aquests valors encara són actuals. L'amor, l'amistat, l'ambició, la falsedat... qüestions molt actuals.
Quins plans té entre mans?
En el camp del teatre, estic pendent d'un projeocte, però encara no puc explicar res. Pel que fa a l'audiovisual, a l'estiu s'estrenarà a Tele Cinco i a Netflix una sèrie que es diu Brigada Costa del Sol. I, en el terreny del cine, començaré un altre projecte, que es roda bàsicament a Catalunya fins al proper mes de juny.
Tindrà Manresa més a prop.
Em fa molta il·lusió tornar. Em passa una cosa ben curiosa i és que els amics dels meu nebots no em situen com algú de Manresa. Deu ser que em faig gran!
Per què vostè, a quina escola va estudiar?
Vaig anar al col·legi Bages, després a Valls de Torroella, perquè la meva mare era la directora de l'escola. Allí hi vaig ser fins a 8è d'EGB i després vaig anar a La Salle de Manresa. Pel que sé, hi haurà gent d'aquesta època, els amics, que vindran al Kursaal a veure l'obra. En tinc moltes ganes.
