Els olis que l'artista moianesa Aida Mauri (1991) exposa durant aquests festes a El Coro de Navarcles semblen emergits d'un llarg i feixuc dia gris de pluja. L'aigua imaginada sura per tots els porus d'unes pintures que estan atorgant a la jove creadora una identitat tan exclusiva com reeixida. Només té 27 anys però viu de pintar, passió i ofici pel qual ha deixat de banda posar en pràctica tot el que va aprendre a la carrera d'Enginyeria Civil.

«En la meva pintura hi ha dues parts», indica Mauri: «Primer, el dibuix, la tècnica; després, el color, entès d'una manera més abstracta». La moianesa apunta que «pinto a l'oli, però no ho sembla, perquè a l'hora d'aplicar el color sobre la fusta faig una taca i després trec pintura».

Un mètode que, en aparença, pot semblar contradictori: perquè dibuixa sí, després, escampa la taca sense seguir el traç previ? «La continuïtat entre el dibuix i la taca me la proporcionen les llums i les ombres», puntualitza Mauri, i qualifica el resultat final com un «efecte vomitat» que és el segell característic de la seva obra, iniciada quan tenia tan sols 16 anys.

Res és el que sembla ni el que es pressuposa en la breu i aplaudida trajectòria d'Aida Mauri. Els seus pares li van recomanar que obtingués una titulació i va superar amb èxit Enginyeria Civil. «Les estructures em semblen quelcom molt artístic», assegura, i potser per això va aparcar l'exercici de l'ofici que havia estudiat per fer camí en la pintura.

Una decisió que era un risc i que la realitat desmenteix dia a dia: en el terreny de la pintura ràpida, Aida Mauri surt gairebé a un premi per setmana. I dels quadres que surten del seu estudi, «aquest any en dec haver venut potser entre vint i trenta». Filla de la crisi econòmica que, entre molts altres àmbits, ha devastat el consum cultural, la moianesa és una honrosa excepció.

Paisatges urbans, perspectives profundes, paletes monocromes, transparències, reflexos, difuminats, veladures, la sensació que l'aigua s'escola per tot arreu. Quadres com el que mostra la carretera de Cardona de Manresa, una de les estrelles de l'exposició d'El Coro, contenen tot aquest univers creatiu que fan tan personal la pintura de Mauri. Podria semblar que l'escena que pinta sempre està punt de desbordar-se, però l'artista moianesa ho té tot sota control: «La taca està molt pensada per accentuar la composició del quadre», explica.

Amb sempre ganes d'innovar, ja està pensant en una nova línia de bodegons com a «metàfora de la societat» per expressar un punt de vista propi sobre els valors que regeixen la societat: «Sento que les coses no van bé».