La Fundació Mapfre estableix per primera vegada un diàleg entre Picasso i Picabia, en una exposició a Barcelona que reuneix més de 150 obres de tots dos, entre pintures, dibuixos, gravats i documents d’arxiu, com revistes, cartes i fotografies. L’exposició Picasso-Picabia. La pintura en qüestió, que serà oberta al públic fins al 13 de gener pròxim, revela les històries creuades entre aquests dos artistes, el malagueny Pablo Picasso (1881-1973) i el parisenc d’origen hispanocubà Francis Picabia (1879-1953), i la seva relació i actitud davant una mateixa realitat canviant.

La comissària de la mostra, Aurélie Verdier, conservadora al Museu d’Art Modern-Centre Pompidou, remarca que «en un principi sembla tractar-se de figures gairebé antagòniques en la seva manera d’entendre l'art, però en aquesta exposició es descobreixen molts punts en comú en la seva obra, cosa que ens permet conèixer millor la seva ambigua i singular relació».

Els dos artistes són de la mateixa generació, i als seus inicis a París entre el 1904 i el 1905, quan encara no eren gaire coneguts, hi havia, segons la comissària, «una consonància en els seus noms que donava peu fins i tot a confusions, presentats a vegades com a falsos bessons». Els dos artistes van tractar el tema de les espa-nyoles i la temàtica hispànica, com es pot veure en una sala en la qual contrasten dos retrats de dones amb mantellina i el recurs de la tauromàquia, tractat per Picasso de forma més abstracta i per Picabia d’una manera més realista.

Picabia era un provocador i això va convertir la relació entre tots dos en «asimètrica», i a més els seus orígens socials són diferents: «Picasso creix al París de la bohèmia, mentre que Picabia, provinent dels ambients burgesos, cultiva una pintura herència de Sisley i Pissarro, com si fos un impressionisme tardà». Per aquesta raó, argumenta Verdier, comença l’exposició en el moment que tenen en comú, el cubisme, il·lustrat per obres com L’arbre (1907) de Picasso i Jeune fille de Picabia.

De forma paral·lela a la trajectòria de cadascun d’ells, la mostra també pretén fer un recorregut per la història de l’art des de l’inici de les primeres avantguardes fins al començament de l’abstracció, un camí que recorre l’aparició del cubisme amb Picasso com a protagonista, i la seva derivació òrfica, per la qual Picabia es decanta, el naixement del dadà el 1915, del qual Picabia és una de les seves figures fonamentals.

La mostra tampoc no oblida l’ambient surrealista que es respira al París d’aquells anys, i la coincidència dels dos artistes a la ciutat de Barcelona el 1917, durant la Primera Guerra Mundial, on el francès llança la seva revista 391. Fins al 1925, després de la tornada de Picasso al classicisme, tots dos comparteixen el gust pel que s’ha volgut denominar «l’època dels monstres», en un moment en el qual coincideixen diversos estius a la Costa Blava francesa. De l’època són Els enamorats de Picasso i El petó i Els enamorats (després de la pluja) de Picabia.

Una mirada diferent

El recorregut finalitza, indica la comissària, amb una selecció dels seus últims llenços: «Picasso torna incansablement a la figura humana fins a la seva mort, el 1973, i Picabia, la carrera del qual es deté 20 anys abans, redueix l’acte de pintar subtils monocroms esquitxats per punts». Segons Verdier, els dos artistes comparteixen, a més de la seva especial relació amb la ciutat de Barcelona, el desig de desafiar les convencions pictòriques que la historiografia de l’art ha establert, i tant l’un com l’altre opten per «assassinar la pintura per rejovenir-la».

La comissària Verdier assegura que aquest és el primer cop que els dos artistes estan junts en una exposició, en la qual es presenten obres excepcionals fruit de préstecs públics i privats. Per al director de l’àrea de Cultura de la Fundació Mapfre, Pablo Jiménez Burillo, «posar els quadres dels dos artistes junts és com la prova del 7 i permet comprovar que hi ha una tesi que funciona, i finalment es mostra un Picasso una mica més gamberro i un Picabia més formal dels que tenim al cap».