Tota una vida dedicada a l’art, en el cas de Picasso, és molta vida. En els darrers anys de la seva trajectòria, el pintor consagrat, el creador universal, l’icona planetària, l’artista que podia mirar la modernitat del segle XX per sobre de l’espatlla sense immutar-se per la vertiginosa successió de canvis que veia desfilar davant seu, aquest home que ja estava de volta de tot, «va reflexionar sobre la vida, la mort i l’art» a través de la tècnica del gravat, que l’havia acompanyat sempre, des dels seus inicis, «com una nota sostinguda».

Si algú pot parlar de Pablo Ruiz Picasso amb coneixement de causa, aquesta persona és la solsonina Claustre Rafart, que comissaria fins al mes de setembre l’exposició 'Els 156 gravats' al museu barceloní. Per primer cop des del 1980, es pot veure sencera la sèrie que el malagueny va realitzar entre el 24 d’octubre del 1968 i el 25 de març del 1972.

De fet, però, són 155. Després d’imprimir tres còpies del número 7, la planxa es va perdre, i «les tres úniques sèries complertes que hi ha són propietat del Museu Picasso de París, de Bancaja i d’un col·leccionista particular», explica Rafart.

Per contra, però, el conjunt que conserva el centre de la capital catalana -dipositari d’un fons d’obra gràfica de l’autor que supera els 1.600 gravats- és l’únic que té quatre còpies signades pel mateix Picasso, en concret les quatre proves d’artista que va dedicar al seu amic Jaume Sabartés.

«L’any 1963, Picasso va tornar al gravat calcogràfic, anomenat també gravat en metall», exposa Rafart. En aquella data, l’autor ja superava la vuitantena, però «mai no es va acomodar. Ja fos a través del dibuix més metòdic i meticulós o del dibuix de grafit, mai no va deixar de fer recerca i, si calia, a contracorrent». Tal com apunta la investigadora solsonina, «hem de pensar que el context de la sèrie dels 156 és un món de l’art on dominaven els postulats de Duchamp, i conceptes com ‘el geni’i ‘l’obra única’ estaven desapareixent. Tal com va explicar Benjamin, l’art havia entrat en l’era de reproductibilitat tècnica, i Andy Warhol propulsava la serialització, com es veu amb els retrats de Marilyn, de Mao, d’ell mateix... Fins i tot, un crític va arribar a dir que Picasso havia deixat de ser imprescindible».

Un pronòstic agosarat i molt apartat de la realitat. «Picasso va crear la sèrie dels 156 gravats com una obra mestra, en un moment en què el sentit d’obra mestra estava mal vist, es rebutjava. Quan va irrompre l’art de masses, als anys 50, Picasso va continuar fent art d’artista, reclamant el paper del geni i el de l’art com a peça», apunta Rafart.

El mateix 1968, Picasso va dur a terme una sèrie de 347 gravats, i des de l’octubre d’aquell any fins al 1970, només en va realitzar un parell més, pòrtic de la sèrie que finalment es coneixeria com la dels 156. «Nosaltres tenim el conjunt complert sense el gravat número 7, com el Museu Ludwig de Colònia, la Biblioteca Nacional de França i pocs propietaris més», explica Rafart. L’edició és de la Galeria Louise Leiris, que en va fer donació al Museu Picasso de la ciutat comtal el 1980 gràcies als hereus de l’artista.

«L’impacte que la sèrie va tenir en el món de l’art es va palesar cinc anys després quan es va exposar a la Kunsthalle de Zurich. Aleshores, tothom va veure la transcendència i el significat del que havia fet Picasso a una edat tan avançada», comenta la comissària. El conjunt dóna testimoni de la «creativitat» de l’artista, però també del fet que «era un mestre de la tècnica».

El pare del cubisme, doncs, va ocupar els seus darrers anys amb el gravat composant «una reflexió de tota la seva vida, una obra que parla de l’existència i de l’art plena de citacions i d’autoreferències als seus temes i a les seves tècniques», analitza Rafart, que recomana «mirar amb detall» cada làmina de paper vitel·la Rives perquè «dóna molta informació. Cal entretenir-s’hi, deixar que el mateix Picasso s’expliqui».

El geni malagueny va viure els dotze darrers anys de la seva vida a Notre-Dame-de-Vie, a la localitat de Mougins, a la Costa Blava francesa. En el mateix poble s’hi van instal·lar els germans Piero i Aldo Crommelynck, una parella d’impressors que van permetre a Picasso no haver-se d’esperar que li arribessin de París els resultats del seu treball com a gravador. La ruta entre la casa d’un i el taller dels altres va prendre el sobrenom de la ruta del coure, per l’intens trànsit de planxes que va propiciar l’estreta col·laboració que van establir: «Picasso els tenia confiança, ell sempre s’envoltava dels millors, i eren uns impressors de primera. Tenir-los tan a la vora li va fer possible dedicar-se tant a la creativitat com a la tècnica».

De la capacitat d’aquell home que va culminar la sèrie dels 156 havent superat els noranta anys en parla la diversitat de tècniques de les quals es va servir: l’aiguatinta, l’aiguafort, la mossegada... «Picasso treballava directament a la planxa, s’ho gravava ell mateix, treballava amb els àcids i les eines. Els Crommelynck li consolidaven la planxa, la greixaven i la polien», anota Rafart.

La relació entre el pintor i la model és un dels temes capitals de la producció picassiana, el motiu «per excel·lència». Segons la comissària de la mostra, «l’artista ens mostra la dona exuberant que ofereix els seus encants, a vegades sola, d’altres cops acompanyada, i sovint amb un home que observa, el voyeur».

Entre ells s’estableix un joc de mirades, una «tragicomèdia» entre la capacitat i el desig sexual. Hi ha referències a les odalisques d’Ingres, als motius orientalistes de Matisse i Delacroix, a la figura de la Celestina, però també escenes de circ, imatges del pintor al seu taller i contínues visites als burdells, entre els quals la Maison Tellier, en homenatge a un conte de l’escriptor francès Guy de Maupassant.

Un d’aquests voyeurs, que apareix en un terç dels gravats, és Edgar Degas, gran referent de Picasso juntament amb «Velázquez, Goya, Rembrandt, Delacroix, Courbet i Matisse». En el parer de Rafart, el vincle tenia a veure amb les admiracions compatides: «Picasso i Degas sentien devoció pel Rembrandt gravador -en l’olimp dels millors especialistes de tots els temps juntament amb Durer, Piranessi, Goya i el mateix Picasso-, també per Ingres, per la literatura... i compartien algunes temàtiques».

L’exposició que es pot contemplar a les sales de mostres temporals del Museu Picasso estarà oberta tot l’agost i fins al 4 de setembre, incrementant dia a dia un flux de visitants continu que no para de créixer des de l’obertura de final de maig. El recorregut acaba amb el gravat 'Dona amb mirall', datat el 25 de març del 1972. «Si t’hi fixes», indica Rafart, «hi ha molta gent que no tan sols passeja, sinó que mira atentament els gravats perquè s’hi poden descobrir moltes coses».

Entusiasta de l’obra del pintor, que va néixer a Andalusia i va capgirar la història de l’art occidental, la solsonina assegura que «aquesta sèrie no s’ha de veure com un llegat pòstum. Ell es llevava, i feia».

Claustre Rafart no deixa passar gaire temps abans no torna a visitar París, una ciutat que l’enamora. Del recorregut pel recentment reinaugurat Museu Picasso de la capital francesa, en destaca el fet que «et permet veure l’artista en el seu conjunt perquè posa en valor tant la pintura com el dibuix, l’escultura, el gravat, l’obra gràfica i la documentació. Aquesta mirada global t’explica qui és Picasso i què és la seva obra».