MasterChef, un dels programes de televisió de moda al món, compleix un quart segle. Vint-i-cinc anys en els quals queda ben poc del format britànic original, excepte l´afany dels aficionats a la cuina per ocupar davant les càmeres un espai tradicionalment reservat als professionals dels fogons. Aspirants a xef portats al límit, jurats que oscil·len entre el jutge implacable i el còmplice, proves de pressió o reptes en què s´ha de cuinar per a centenars de persones o comensals «vip», i tot això sota la fiscalitzadora mirada del rellotge, però també amb bon ambient. Aquest és l´estil del MasterChef que dimarts va tancar la seva tercera edició a Espanya, coronant Carlos Maldonado com a guanyador (va rebre el trofeu de mans de Ferran Adrià) i amb audiències milionàries. I és que una de les qualitats de MasterChef és la seva capacitat de seduir l´audiència amb una fórmula que es pot veure en més de 40 països, de l´Argentina a Bangla Desh, de la Xina al Perú, o dels Estats Units a Colòmbia. Tots ells versions d´una mateixa franquícia que té el seu origen fa un quart de segle, quan el 2 de juliol del 1990 la britànica BBC el va posar en antena.

Els programes de cuina són un clàssic a la petita pantalla, aquells en els quals un xef guia l´audiència per resoldre el menjar del dia, una fórmula que ha anat obrint les seves fronteres més enllà de les mestresses de casa a les quals, en un principi, estaven dirigits. Però amb MasterChef van canviar les coses: és l´aficionat amb certes dots culinàries qui es posa als fogons, mentre que el xef és el nou espectador, però amb el poder de fer fora del programa a qui no dóna la talla. El pare d´aquesta idea «revolucionària» va ser un home polifacètic, el director de cinema, empresari, guionista i productor televisiu Franc Rodamm, un dels treballs més reconeguts del qual va ser la pel·lícula Quadrophenia (1979), qui amb el seu nou programa volia «democratitzar el menjar».

Al començament de la dècada dels 90, MasterChef s´assemblava poc al macroconcurs actual. Presentat pel nord-americà Loyd Grossman, amb l´ajuda d´un cuiner professional i un famós, que actuaven de jurat i anaven canviant, només eren tres els concursants que cada setmana s´enfrontaven per anar superant etapes fins a la final. Cada concursant, que decidia el menú que volia cuinar i podia portar fins i tot alguns ingredients i utensilis propis, rebia consells i explicava les seves decisions al cuiner convidat i al presentador, tot això intercalat amb petits reportatges de restaurants i entrevistes. I arribat el moment de la veritat, lluny de l´estrès actual, els aspirants esperaven el veredicte xerrant amigablement amb una copa de vi. Aquest format es va mantenir fins el 2001, quan el programa va desaparèixer i va ser recuperat el 2005 amb el títol de MasterChef Goes Large, amb un estil renovat i més proper a l´actual, fins que el 2008 va recuperar el seu nom original. Va ser llavors quan va començar a exportar-se a altres països i van començar a aparèixer les seves diferents versions: la dedicada a cuiners professionals, la de nens o la de celebritats.

MasterChef va arribar el 2009 a Austràlia -és una les franquícies amb més èxit- i un any després es va estrenar als Estats Units de la mà d´un dels xef més temuts de la televisió, el britànic Gordon Ramsay. La «bogeria» per la cuina iniciava així una línia ascendent que no ha parat de créixer i cada nova edició del programa està precedida de «càstings» multitudinaris. Després vindran mesos de concurs, durant els quals els aspirants conviuran, rebran formació culinària, però també s´hauran d´enfrontar a una pressió que sovint es tradueix en llàgrimes al plató. Malgrat això, els concursants estan disposats a tot sacrifici per aconseguir un premi que inclou, segons cada país, diners en metàl·lic, la publicació d´un llibre de cuina, beques per estudiar en prestigiosos centres culinaris, però, sobretot, convertir-se en el MasterChef.