No em diguin que no ho han dit alguna vegada. Jo és que no miro la tele, o jo és que gairebé no miro la tele. Els polítics no miren la tele, no tenen temps de veure la tele, així que només els hi ensenyen vídeos que els puguin interessar en la seva campanya, en el següent debat, en definitiva, en el seu treball.
Concha Velasco, per exemple, si diu que mira la tele, sobre tot el programa que l'ha trucat com a convidada, i el mateix diu que segueix el matinal d'Ana Rosa que el nocturn d'Andreu Buenafuente, és a dir, la divina Santa Teresa, a la qual La2 li va rentar la cara per tornar a emetre en el seu 500 aniversari, exerceix d'espectadora, i ho diu.
Després hi ha un altre grup de famosos que donarien l'últim alè de la seva vida per sortir a la televisió tota l'estona però, estirats i neuròtics, asseguren que no la veuen, que no els agrada, que res és del seu interès, que quina tele més dolenta tenim.
I per fi, a part el ciutadà corrent, el del carrer, vostè i jo, que només som una xifra si tenim aquest aparell fantasma de mesurar audiències, hi ha els actors del mitjà que diuen que no veuen el medi. Li preguntaven l'altre dia a Imanol Arias que com estava en l'estrena de A canvi de res, la primera pel·lícula de Daniel Guzmán com a director-Biznaga d'or al festival de Màlaga- i no a casa veient Cuéntame. Sense pensar-ho, Imanol contestar, «com comprendràs, jo no veig Cuéntame, no veig la tele». També li van preguntar per la baixada d'audiència.
Bé, va dir, «crec que és un senyal perquè quan una sèrie perd tres milions d'espectadors haurien de reflexionar els que l'escriuen, dirigeixen, i fem». És valent aquesta opinió. Va dir el que va dir però volia dir molt més. Potser Imanol no vegi tele, però sap de què va.
