Sòria manté una lliçó de bellesa que ens obstinem a no aprendre. Hi ha en les seves austeres esglésies romàniques, en el desendreçat laberint de carrerons que s´atapeeix camí del Duero i en la sòbria Albereda de Cervantes una aposta per l´essència, una renúncia a l´ornament superflu. A més, el pas dels segles ha confós el llegendari i el real, que s´ofereixen indistintament al visitant que s´interna curiós en els seus dominis.

L´ermita de San Saturio, llaurada en unes roques davant l´arc de ballesta que descriu el riu al seu pas per la ciutat, va ser habitada per un anacoreta de biogràfia difusa. Saturio, devot de l´arcàngel San Miquel i patró de Sòria, es va sotmetre a les asprors d´aquest adust enclavament, que culmina en una curiosa església octogonal. Un dia el va visitar en el seu retir el jove Prudencio, sant i bisbe en potència, capaç de creuar les aigües per on no hi havia pont sense ni tan sols mullar-se els peus.

Quan arriba la nit, els voltants de l´ermita són atordiment d´ombres. Per allí vagareja una dona vaporosa, confosa amb els rajos de lluna que fereixen la mala herba. La seva figura llisca cap el monestir de San Polo, fundat pels cavallers templers, monjos guerrers de tèrbola llegenda, que van deixar una profunda empremta a tota la zona. Del monestir de San Juan resten amb prou feines una lúgubre església i els arcs d´un claustre, que són com tristes balises de l´enfonsada construcció original.

Fins al segle XVIII van tenir la seva residència els monjos de l´Orde dels Hospitalaris. Avui la simetria del quadrilàter arquejat, bellament inútil, deixa un regust de desolada malenconia.

No gaire lluny d´aquestes ruïnes romàniques s´alça el mont de les Ánimas, que en èpoques posteriors a la reconquesta va ser escenari d´una escabetxada que va citar de nou els cavallers de l´Orde del Temple. Cada 1 de novembre els seus terrenys es converteixen en escenari de reminiscències fantasmagòriques, amb les ànimes dels qui van caure en la sagnant batalla passant comptes seculars.

La romànica església de San Juan de Rabanera ha sofert dràstiques modificacions en la seva morfologia des que les seves gruixudes parets es van alçar per primera vegada. Però tanta cirurgia arquitectònica no ha aconseguit mitigar l´especial sensació que s´espesseix entre aquests murs. Quan l´últim raig de sol s´ofereix a les parques vidrieres, sorgeix com un fred hospitalari que espera els qui franquegen la portada.

Dels vells palaus que es troben en el recorregut pel centre històric de la ciutat, alguns romanen avui lamentablement clausurats, amb el glamur arruïnat per la prosa d´un cartell d'immobiliària. Esperen millors temps o la ruïna. I això no admet mitges tintes.