Creps i Crespells

0 vots
Creps i Crespells

En català s’ha adoptat la paraula crep, procedent del francès crêpe. Si fos una llengua forta, segurament hauríem mantigut l’autòcton crespell (i la variant crispell), mot encara viu en algunes comarques. Recordem, de pas, que hi ha creps dolces i creps salades –com els crispells de bacallà–. Recordem també que en bretó la crep és krampouez –un nom que els francesos han amagat curosament–, i que les originals no es fan amb farina de blat, sinó amb fajol –una planta que també tenim a la Garrotxa: «tan segur com el fajol a Olot»–.
Al Libre de totes maneres de potatges, un manual català paral·lel al tan comentat Libre de Sent Soví (s. XIV) hi apareixen les crespes o crespells, així com la variant freixol (en castellà frijuelo; hi ha formes asturs i gallegoportugueses: filloa, filhó...), una elaboració que no és només francesa –ni tan sols bretona–, sinó pràcticament universal, del Llevant ibèric (crespell, crispell, orelleta, bunyeta, pascaió, tannara) a Occitània (pascajon, crespèl, crespa, crespèth, crespèra, torton, farinada, pascada, pastèra i crespèra –Vall D’Aran–, pascadon), passant per França (merveille, crêpe, galette), Hongria (palacsinta, del llatí placenta, nom ben curiós –el terme mèdic és una adaptació posterior–), Romania (amb el mateix nom), la resta de països balcànics, Txèquia, etc... (palacinta), Grècia (filo), Turquia (yufka), el Vietnam (nem) i el Magrib (ouarka, rghaif).

EL PER QUÈ DELS NOMS
Els noms catalans i occitans fan referència al temps –Pasqua, pascaió–, a l’ingredient –farinada– o a la forma –crepell/crispell ve del llatí crispus, arrissat–; els gallego-portuguesos i espanyols al gruix –hojuela, filhó/filloa– i l’italià, a part de crispella i crespella, a la tècnica: frictelle, fritelle; aquest nom, a parer meu, devia donar l’espanyol antic friteletes. En altres llengües productes semblants porten el nom d’orella –de les orelletes catalanes i occitanes (aurelhetas) a les orelles d’Aman dels jueus askenasites (Aman tashen), fins a les galaico-portugueses orelhas de frade o les orelletes i orellanes de les Balears, passant per les bunyetes rosselloneses, que són el mateix, si bé el seu s’emparenta amb bunyol (en francès beignet; bigné en piemontès)–. A la Manxa, en la part fronterera amb el País Valencià (Albacete), també hi trobem les orejetas o orejones (nom germà del baleàric orellana, també aplicat a aquest crespell). Els jueus alsacians han francesitzat el nom d’aquest crespell amb el nom d’oreillettes (en francès corrent és merveilles). Per als alemanys són pfannkuchen, per als neerlandesos pannekoeken i per als nordmaericans pancakes –és a dir, «coques de paella»–; panqueques a Amèrica Llatina.
Moltes d’aquestes elaboracions, tan transversals, que sempre tenen com a base la farina de blat (també hi és present el fajol i el moresc,  com els crespèths de la Vall d’Aran) sovint s’associen a una festivitat del calendari religiós –Carnaval, Pasqua, la Candelera etc....–.
Els crespells catalans més coneguts –si bé molta gent ja ni coneix la paraula– són a base de farina, ous, bacallà esqueixat, all i julivert. La seva àrea de difusió és el Pla de l’Estany, el Gironès, l’Empordà, etc. En alguna família se’n diuen «croquetes», paraula segurament derivada de «coquetes». A la mítica Granja Mora de Girona en tenien (a la fotografia), i al Pla de l’Estany hi ha alguna botiga de menjar preparat que encara en fa. Josep Maria Fonalleras s’ha referit, precisament, als crespells de bacallà que menjava al Pla de l’Estany en la seva infància. Algú hi afegeix patata, però no és la recepta original; en aquest darrer cas són bunyols, croquetes o man­donguilles.
També es fan crespells de badocs o flors de carbassera: ambdues receptes es feien a casa, els crespells de badocs la meva àvia i els de bacallà la meva mare, i jo continuo fent-los tots dos.
 

Llibre de receptes

Cerca les teves receptes escrivint aquí el nom del plat o algun dels seus ingredients...