Al Maresme són populars els calamars, amb els quals es fan jornades gastronòmiques i, naturalment, es combinen amb els deliciosos pèsols de Llavaneres. A la Costa Brava també existeix aquesta combinació, a la qual es poden afegir les patates. En tots els casos es tracta d'un excel·lent maridatge.

El calamar, calamars, «calamà» ( i el plural «calamans», com diuen al nord de la Costa Brava), dins el regne del marisc, és un dels reis de la nostra cuina. Els de la costa, actualment, solen atènyer preus alts. N'hi ha a totes les costes mediterrànies i atlàntiques, de les Canàries a Noruega, passant per les costes angleses i les americanes (si bé a vegades corresponen a altres espècies). Hi ha, com és sabut, calamarsos més aviat grans (de 30 a 50 centímetres) i calamarsets, calamarins, calamanxins, calamarsots, etc, que solem anomenar amb el nom d'origen basc de xipirons. En aquest darrer cas es poden fer sencers.

També són exquisits simplement fregits o saltats, amb all i julivert, o «a la bruta», receptes dels pescadors d'Eivissa, la Costa Brava, etc. Se solen posar als arrossos i paelles, a la fideuada, a la pasta, als plats de mar i muntanya, a les sarsueles i freginades, als suquets. Destaquen també farcits: a l'estil català, amb carn, o amb ous durs, poma, etc., a l'estil de Tossa de Mar. A Mallorca també es farceixen amb sobrassada.

Es pesquen amb poteres i arts d'arrossegament.El calamar (Loligo vulgaris) és calamar en espanyol, encornet o calmar en francès, squid en anglès, calamaro en italià, kalamari en grec, kalamar en turc, lula en portuguès, tautena en occità i txipiroia en basc. A Occitània n'hi ha diversos noms populars, a part del de calamars: tautena, claougeou (grafia francesa), etc. El calamar té un cos o bossa en forma de torpede, amb dues aletes, 8 braços i 2 llargs tentacles. S'assembla a la canana o aluda (Todarodes sagittatus), de carn més dura (atenció als fraus!), amb unes aletes més curtes i el cos més allargat, i més gran, ja que pot amidar fins a un metre i pesar quinze quilos. S'anomena pota en espanyol, flying squid en anglès i totano en italià. El francès el sol confondre amb el calmar o calamar.

Actualment es comercialitzen espècies de calamars gegants, si bé se solen fer passar per tires de sèpia.

No obstant, hem de dir que la canana o pota autòctona es prou bona, i una bona alternativa, pel preu inferior, al calamar. Els pescadors de Mallorca, com explico al meu llibre La cuina de Mallorca, fan excel.lents receptes amb canana, farcida o guisada.

És corrent trobar productes congelats en què et venen «anelles arrebossades» o a la romana, «rabas»... El mateix passa amb les llaunes: en elaboracions de calamars, pop a la gallega, etc., hi apareix l'expressió «tacos» -que no descriu cap cefalòpode-, si bé cada vegada més també hi veiem emprat el terme «pota» o «potón».

La pota o calamar gegant, conegut també com lura a Galícia -si bé lula, en galaico-portuguès és el calamar comú- o sépia a Sud-amèrica (tot i que la sípia és en realitat la sípia al nostre país, i es diu choco a Andalusia i a Portugal quan la seva grandària és com el del palmell de la mà), constitueixen varies espècies, com la canana (Todarodes sagittatus), la canana o pota voladora (Illex coindetii), que és de mida petita, o la pota argentina (Illex argentinus), a la qual se li atorga més qualitat organolèptica. Aquests calamars, en principi, són comestibles, encara que no són tan bons com el calamar mediterrani. En canvi no consta que ho siguin els veritables calamars gegants abissals, que mesuren fins a 12 metres.

El calamar de Humboldt, calamar gegant, sípia gegant, pota o potón del Pacífic (Dosidicus gigues) és abundant a les costes peruanes i mexicanes, a Xile i al Golf de Califòrnia i al Pacífic Oriental. Actualment, molts dels anomenats «calamars» que consumim aquí procedeixen d'aquests mars, de l'Atlàntic, el Pacífic, Àfrica, l'Índia... Aquest calamar aconsegueix dos metres i pesa 45 kilos, és capaç de donar grans salts fora de l'agua.

Per poder diferenciar a la pota del calamar, cal fixar-nos en les dues aletes que posseeixen en la part final del cos; les aletes del calamar ocupen uns dos terços de la longitud del seu cos un cop eliminat el cap, mentre que les aletes de la canana o pota ocupen una tercera part.

Una altra diferència la trobem en el color; si els cefalòpodes no estan nets, la pota té una taques violàcies, més fosques que les rosades del calamar.