L´alicuit és un dels plats tradicionals més exquisits de la cuina occitana. És un plat de menuts d´ànec: el trobem per tant també a Catalunya i a la resta dels Països Catalans: segons les zones s´anomena escaldums , platillo, colls i punys, caps i puntes, etc. Al Pla de l´Estany, Garrotxa, etc. encara es fa un platillo d´ànec amb bolets (fins i tot múrgoles, una autèntica exquisidesa) o amb mandonguilles. A les zones hispanoparlants del País Valencià es fa un plat similar, la pepitoria, d´origen castellà.

El mot occità alicuit vindria pot ser d´«ales i cuit». Sovint s´escriu (en mala grafia francesa), «alycuit». A Gascunya i en altres terres -en països d´ànecs i oques- s´anomena alicòt, que vindria d´ales i coll (en gascó còt). També s´escriu, en grafies discutibles (no normalitzades) aliquid, alycot o alicui. El diccionari de Loís Alibèrt defineix alicòt com a «menuts d´aviram estofats», i ho fa derivar del francès haligoter, tallar a bocins.

La cultura dels ànecs i oques, en alguns països occitans és molt important, fins i tot més que la del porc: és el que s´escau al Llenguadoc, a l´Alvèrnia i a Gascunya, incloent el Perigord i les Landes. El Perigord és, en certa manera, la referència mundial de la cultura de l´ànec i i de l´oca, embocats especialment per a elaborar el foie gras i els confits (cuixes, manchons o començament de l´ala) Els subproductes sobrants, doncs, són els que es guisen per fer l´alicuit, mentre que la carcassa pot aromatitzar un brou.

L´alicuit més corrent es fa amb menuts d´ànec (coll, cresta, cor, ales, caps, potes, pedrers...). Es fa un sofregit -amb pastanaga i sense tomàquet-, un ros de farina i unes herbes -julivert, farigola, llorer-, per tant pràcticament com el platillo català. Hi va versions que inclouen patates. Com els platillos catalans, n´hi ha amb olives, salsafins, naps, bolets, castanyes... De fet aquest, així com els escaldums de Mallorca, superen la cuina francesa.

Pel que fa als escaldums, originàriament era un plat, tant de Catalunya com a Mallorca, fet amb menuts, particularment de pollastre (ales, potes, colls, oueres, crestes, colls, crestes, grapons, turmes...). També es poden aprofitar la sang i el fetge, en aquest cas, per a la picada. Ara a l´illa sol ser un plat de pollastre amb salsa i patates. És a dir, ha sofert el mateix procés que el platillo de l´Empordà, que originàriament era aquest mateix plat i ara pot designar plats d´aviram (o una altra carn) amb salsa.

Cal recordar que abans el pollastre (o bé la gallina o l´indiot) era un plat de festa -i, sovint, de festa assenyalada, com Nadal-. Georges Sand, a principis del XIX, comenta l´escassetat i manca de carn i greix (i ara en tenen massa!) dels pollastres de l´illa. En tots els receptaris monacals, de les Balears i catalans, hi solen aparèixer els escaldums. Sota aquet nom n´hi ha una recepta a la Libreta para beneficio de José Traper para saber cocinar, del convent de Santa Clara de Manresa, 1835. Abans, als segle XVII ja és citat a Mallorca, en un document del 1786.

Segons el Diccionari Català, Valencià, Balear, els escaldums són un «guisat de carn, generalment de gallina o pollastre, amb patates i sofrit de ceba, tomàtigues, alls, completat amb un poc de vin blanc i amb salsa d´avellanes, ametlles o pinyons», és a dir, una picada.

A Catalunya els platillos -paraula que s´introdueix al segle XVIII, on ja tenim documentat el platillo patriòtic «de la batalla d´Almansa»- han estat molt estimats, i es feien sempre durant la Festa Major i altres d´importants: de pollastre, de gallina, d´ànec, d´oca, acompanyats de bolets variats, rovellons, múrgoles, etc.

L´alicuit també es pot fer amb menuts d´oca, de pollastre (com el clàssic platillo de Festa major), de gall dindi (com els escaldums de Mallorca o del País Valencià). Actualment tant els escaldums com el platillo sovint es fan amb la carn de l´au. No cal dir que, si es tracta de pollastre, ha de ser de pagès: els menuts del de granja no són recomanables.