En un vell llibre portuguès de cuina de la meva biblioteca, A cozinheira das cozinheiras, escrit per una tal Rosa Maria, i que ja va per la 32 edició -una mena de La teca, pel que fa a Catalunya, o Carmencita, la buena cocinera, pel que fa a Espanya-, hi apareix un recepta -de bacallà, naturalment, tractant-se de cuina portuguesa!-, anomenada Bacalhau à comunista, o sigui, bacallà a la comunista. No sé que té de comunista aquesta recepta -que, suposo, faria les delícies d´ICV-, que no són més que uns filets de bacallà enfarinats, fregits i fets al forn amb patata i ceba -com tantes monòtones receptes portugueses d´aquest peix momificat-, això sí, recobert amb una salsa blanca o beixamel. Se m´escapa el que pugui tenir de comunista aquesta recepta. Potser la beixamel que ho iguala i ho empastifa tot? Potser perquè el somni comunista és que tothom pugui menjar -i, tractant-se de Portugal, bacallà, naturalment-?

Ara bé, ja deia Goya que el somni de la raó produeix monstres i no hi ha cap monstre més poderós que tots els comunismes que s´han fet i desfet -de Rússia a Romania, de Cuba a la Xina, de Cambodja a Corea del Nord- per impedir, justament, que la gent pogués menjar de forma suficient o igualitària (només cal veure la situació del camp de concentració que és l´illa del Carib, on només mengen bé els membres de la Nomenklatura, l´antiga situació de Rússia o Romania o l´actual de Corea del Nord, on encara hi ha gent que es mor de fam. Aquest sistema paranoic que pretén «l´home nou» -com si no tinguéssim prou religions- a tots els llocs on s´ha implantat ha destruït la cuina tradicional: sigui a la Unió Soviètica o a Cuba, o sigui a la Xina amb els sinistres intents del «Gran Timoner» i la seva revolució cultural. Josep Pla ja deia que el bon pollastre, si de cas, és l´anarquista (el gratapallers o pollastre de pagès), i no comunista o de bateria. I, a més, el pollastre comunista sol tenir la grip aviària.

Amb tot, devem al comunisme occidental una enorme aportació cultural al ram de la gastronomia: la despenalització del plaer per a les esquerres, que abans es comportaven com els vells puritans de El festín de Babette. És una de les grans aportacions de Vázquez Montalbán que, de forma ben explícita, anuncia, urbi et orbi, que passar gust amb el menjar ja no és un atemptat burgès contra el proletariat, sinó una conquesta cultural. El seu gran amic de correries gastronòmiques, el milionari Miquel Horta, va aprendre la lliçó: finançava, alhora, el PSUC (o el que en quedava, en versió happyflower i pijoprogre) i el restaurant El Bulli.

El comunisme, però, ha fet alguna cosa pel menjar. En el camp dels llibres, un dels millors i més documentats que he vist mai és un editat a la Unió Soviètica sobre la cuina de les diverses repúbliques; un dels millors llibre de cuina que mai s´han fet al món, a parer meu. S´escau, però, que això era una ficció literària, ja que els ingredients per realitzar aquests plats no se solien trobar al mercat o no eren a l´abast, o només ho eren de tant en tant.

I a l´exIugoslàvia es va inventar una mena de concentrat -que encara es fa servir- per afegir als plats.

Altrament, el dictador de Corea del Nord és conegut pels seus àpats temàtics, amb sorprenents teatralitzacions i música -només a l´abast d´ell i la nomenklatura, és clar-, i manté una cadena de restaurants amb un nodrit equip se cambrers que semblen autòmates i que males llengües diuen que es dediquen a l´espionatge.

Altrament, el que es diu sobre Stalin, que era vegetarià, sembla una llegenda urbana. Consta que es feia preparar pollastre al forn amb patates.