El 21 d'agost del 2015, a les 15.17 h, Ayoub El Khazzani, un immigrant amb arrels magrebines i resident a Brus-sel·les, va agafar el tren que feia el trajecte Amsterdam-París amb un objectiu fatídic: cometre una massacre. Tres ciutadans nord-americans (dos d'ells amb formació militar) van frustrar el seu pla i esdevingueren herois inesperats.
15.17 Tren a París reprodueix aquest incident i la història prèvia dels tres joves (Alex Skarlatos, Spencer Stone i Anthony Sadler) que evitaren una nova tragèdia perpetrada pel terrorisme islamista. No és el primer cop, precisament, que Clint Eastwood recrea personatges (i episodis) verídics, i en els últims anys s'ha abonat amb títols com El francotirador i Sully. El veterà cineasta (i actor) s'ha convertit en una de les gran icones del cinema americà modern. Però la seva filmografia com a autor, massa prolífica, es revela com a tremendament irregular. I així, al costat d'un bon grapat d'obres majors ( Bird, Sense perdó, Els ponts de Madison?) podem trobar un reguitzell de títols insignificants ( El sergent de ferro, Impacte sobtat, El principiant?). El nou llargmetratge pertany al segon apartat.
15.17 Tren a París apareix com un thriller extremadament rudimentari, protagonitzat amb desigual fortuna pels mateixos joves que van avortar l'estratègia homicida, que dóna contínuament la molesta sensació que només ha estat concebut per castigar-nos per enèsima vegada amb un discurs patriòtic que traspua naftalina pels quatre costats.
Un Clint Eastwood en baixíssima forma s'ha perdut absolutament en una intriga paupèrrima al servei de la retòrica heroica més pomposa i ridícula. Més que oblidable.
Estats Units, 2018. Drama, suspens. 94 minuts. Direcció: Clint Eastwood. Guió: Dorothy Blyskal. Intèrprets: Spencer Stone (Spencer), Anthony Sadler (Anthony), Alek Skarlatos (Alek) i Judy Greer (Joyce). Pantalles: Bages Centre (Manresa).
