Blade Runner (1982) no només s’erigeix en un de les obres magnes de la ciència-ficció, sinó que també s’alça com una de les darreres icones generades pel cinema del segle XX, amb una influència que ha ultrapassat àmpliament la dimensió estrictament cinèfila.
El rodatge d’una seqüela semblava d’entrada, doncs, un projecte irremeiablement insensat i suïcida. Però finalment Hollywood s’ha atrevit a tocar una pel.lícula totèmica i ha filmat la seva continuación amb la complicitat de tres noms cabdals de la cinta original: el director Ridley Scott (en aquesta ocasió només exerceix les funcions de productor), el guionista Hampton Fancher i l’actor Harrison Ford. Blade Runner 2049 ens submergeix en l’odissea de K, un caça-replicants que cerca el mític Rick Deckard (el protagonista del llargmetratge precedent) i aspira a conèixer el seu gran secret.
La seqüela més cridanera de les últimes dècades podrà agradar més o menys, però és indiscutible que estem davant d’una proposta creativa d’envergadura, executada per un realitzador de primera divisió, Dennis Villeneuve (creador de perles com Sicario i La llamada). El nou Blade Runner no és, doncs, ni un producte oportunista ni una bagatel.la prescindible.
L’autor canadenc ens proporciona una experiencia subjugant i refinada, a nivel sensorial i intel.lectual, que reflexiona sobre el poder de les emocions i la memòria amb una sensibilitat tan depurada com evocadora. El director d’Enemy ha afrontat un repte pràcticament impossible, però s’ha de reconèixer que el seu resultat final, una mostra de ciència-ficció tan fastuosa com distingida, està tocat per una personalitat forta i atractiva i es mereix el respecte de la legió d’admiradors de la peça magistral de Scott.
