Quan es va anunciar que Denis Villeneuve faria una seqüela de Blade Runner la sensació que regnava era que no calia reobrir una història molt ben tancada el 1982 malgrat la insistència de Ridley Scott a remuntar-la cada dos o tres anys. Però durant tot aquest temps en què ha estat en fase de producció han passat dues coses fonamentals.
Una és que hem vist la darrera obra de Denis Villeneuve, La llegada, sens dubte una de les millors pel·lícules de ciència-ficció dels darrers anys, i per tant hem arribat a veure el cineasta com el més legítim per agafar el relleu de Scott, que es manté com a productor. I l'altra són els tràilers del film, on es veu una astoradora recreació estètica de l'original que apunta a un aprofundiment des de l'òptica moderna d'alguns dels seus grans temes. I això passa, en gran mesura, perquè entre els seus guionistes hi ha Hampton Fancher, un dels responsables del llibret del film original.
Blade Runner 2049 se centra en un jove policia que es dedica a investigar uns crims perpetrats per la intel·ligència artificial. Quan topa amb una informació que podria canviar la societat per sempre més, decideix buscar respostes en la figura de Rick Deckard, que fa 30 anys que està desaparegut però continua sent considerat el principal especialista en la revolta de les màquines.
La pel·lícula té el repte de no enterbolir el record de l'original, però sobretot el d'establir uns pilars conceptuals que converteixin la seqüela en una obra tan influent com la de Scott. El repartiment és encapçalat, lògicament, per Harrison Ford, molt ben acompanyat per Ryan Gosling, Robin Wright, Jared Leto, Mackenzie Davis, Ana de Armas, Edward James Olmos, Dave Bautista, Sylvia Hoeks i Lennie James.
