La cinematografia espanyola s’ha regenerat en els darrers anys amb la irrupció d’un bon grapat de realitzadors personals i estimulants. Un dels més singulars, notables i inclassificables és, sens dubte, el Pablo Berger. Aquest director va debutar amb Torremolinos 73 -una comèdia costumista més que sorprenent- i fa un lustre va rodar una de les perles de l’últim cinema espanyol, Blancanieves, un conte surreal rodat amb una estètica propera a l’etapa muda. I ara arriba el seu tercer (i heterodox) llargmetratge, Abracadabra.

Els seus protagonistes són un matrimoni de l’extrarradi de Madrid. Carmen és una dona cansada d’una vida mediocre al costat del seu marit, la quinta essència del masclisme més barroer i repugnant. Però aquest canvia radicalment de personalitat després de sotmetre’s a una sessió de hipnotisme. Un esperit benigne ha posseït potser la seva ment?

El director basc és un creador aficionat als reptes més insensats, un amant dels triples salts sense xarxa. I s’ha superat amb el seu nou (i arriscadíssim) treball, filmat després de la seva reeixida i multipremiada pel.lícula anterior. És certament difícil definir una proposta tan diferent (i esbojarrada) com Abracadabra.

Hi ha ingredients de la comèdia esperpèntica, en la millor tradició de la cultura ibèrica (és irremeiable pensar en les millors obres del tàndem format pel guionista Rafael Azcona i el cineasta Luis García Berlanga), però també del melodrama més sòrdid, de la fantasia més boja i del cinema social menys explícit.

Només un talent com Berger podia haver aconseguit que aquest còctel insensat i explosiu es convertís en una singularitat tan excitant com coherent, tocada per una posada en escena modèlica que evita en tot moment qualsevol excés capriciós.