Un dels episodis fonamentals de la Segona Guerra Mundial fou l’anomenada Operació Dinamo, que succeï el maig de 1940. Després de la invasió alemanya de Holanda, Bélgica i Luxemburg, al voltant de quatre-cents mil soldats de les forces aliades van quedar atrapats a Dunkerque, a la costa nord de França. Les autoritats britàniques van dissenyar una gegantina i arriscada operació de rescat.

Aquesta pàgina històrica ha estat portada en poques ocasions a la pantalla gran: recordem títols tan poc memorables com Dundirk (1959) i De Dunkerque a la victoria (1979). La seva darrera recreació cinematogràfica s’alça com una de les produccions més ambicioses i impactants de la cartellera estiuenca.

El seu director, Christopher Nolan, és un dels autors més potents del panorama actual i el resultat final del seu nou (i esperat) treball, que ha definit com la proposta més personal de la seva filmografia, no decep. El film adopta tres punts de vista diferents (un grup de soldats atemorits a la platja, uns navegants civils que participen en el salvament, i uns pilots que segueixen el rescat des de l’aire) i es perfila com una epopeia bèl.lica que es sustenta en una grandiositat visual extremadament física (ha estat rodada en fomat IMAX).

Nolan ja va demostrar suficientment en la seva trajectòria anterior (pensem en títols tan esplèndids com Memento, Origen i El Caballero Oscuro) que és un cineasta magnífic que imprimeix un poder visual excepcional als seus llargmetratges. Dunkerque ens submergeix en una experiència sensorial de primer ordre (amb pocs diàlegs) i realça contínuament la tragèdia personal ( i la dimensió intimista) dins de l’aventura col.lectiva.