Ja fa temps que Christopher Nolan és una marca per si sol, i qualsevol cosa que fa sempre té una repercussió espectacular. També passa amb el grau d´exigència amb què s´analitza el seu cinema, que d´entrada té la lloable virtut d´abocar l´espectador a debats poc habituals sobre les formes de representació. Pel que se´n sap, Dunkerque, que avui arriba a les nostres pantalles, no serà una excepció.
El film reconstrueix un dels episodis intensos de la Segona Guerra Mundial: la dramàtica evacuació de la localitat francesa de Dunkerque, d´on van haver de sortir més de 300.000 soldats francesos mentre eren atacats per terra, mar i aire per l´exèrcit nazi. Contra tot pronòstic, Nolan no ha aprofitat l´avinentesa per elaborar una de les seves llargues epopeies basades en un crescendo dramàtic i conceptual, sinó que firma un relat coral i, gairebé a temps real, prefereix il·lustrar l´instint de supervivència que no elaborar un gran fresc històric. Una bona prova és la seva durada, 107 minuts, una de les més discretes de la seva esplèndida filmografia.
Dunkerque destaca pel seu equip tècnic, format per habituals del seu cinema, tot i que la majoria de lloances se les està enduent el compositor Hans Zimmer per una banda sonora que, com a Interstellar, és present en tots els plans de la funció. Pel que fa al seu magnífic repartiment, inclou Fionn Whitehead, Tom Hardy (en el seu tercer treball amb Nolan després d´El Caballero Oscuro: La leyenda renace i Origen), Mark Rylance, Kenneth Branagh, Jack Lowden, Aneurin Barnard, Cillian Murphy, James D´Arcy i el cantant del grup One Direction, Harry Styles.
