Hi ha pel·lícules que destaquen, d´entrada, pel seu argument i d´altres que ho fan pel seu tractament. Baby Driver pertany clarament al segon apartat perquè el seu guió no és precisament un model d´originalitat, però la seva realització aporta les dosis suficients d´inventiva visual perquè el resultat final sigui certament destacable i recomanable. El seu protagonista, Baby, és un jove superdotat del volant que ha esdevingut un dels homes de confiança de Doc, un dels caps del crim organitzat de la ciutat d´Atlanta. Després d´enamorar-se de la Deborah, decideix abandonar la seva trajectòria com a delinqüent amb la seva col·laboració en el darrer atracament.
Edgar Wright, un director britànic que excel·lí amb gamberrades tan desimboltes i atractives com Zombies Party i Bienvenidos al fin del mundo, ha rodat un thriller amfetamínic que sobresurt per una posada en escena tan mil·limètrica com energètica. Les seqüències d´acció estan rodades amb un domini (i una fisicitat) excepcionals i la seva narració (frenètica i trepidant) està tocada decisivament per una concepció musical vertaderament vibrant. El director anglès ha reconegut que l´origen del seu llargmetratge rau en la cançó Bellbottoms, de Spencer Blues Explosion, i la seva banda sonora exerceix un paper més que rellevant: Baby Driver es podria definir com un musical disfressat de thriller.
Wright ens ha regalat sense cap tipus de pretensió un dels caramels més llaminers de l´estiu, una cinta policíaca decididament singular i estilitzada. Unes muntanyes russes, rotundes i sofisticades alhora, especialment recomanables per als amants del cinema d´acció amb pedigrí.
