Hollywood és capaç de convertir qualsevol idea, més o menys insensata, en una franquícia. I així, l´explotació cinematogràfica d´una de les atraccions més emblemàtiques de la Disney ha impulsat una de les nissagues més populars del segle XXI. Piratas del Caribe es va presentar com una cridanera (i parcialment atractiva) reivindicació nostàlgica de les aventures clàssiques que alhora contenia una mirada sarcàstica (i desmitificadora) del gènere. El còctel es va anar descafeïnant en els lliuraments posteriors (amb un Johnny Depp cada vegada més sobreactuat), fins a arribar a un perillós carreró sense sortida. El cinquè títol de la sèrie, Piratas del Caribe: La venganza de Salazar, intenta tímidament reactivar una fórmula més que desgastada.
El llegendari Jack Sparrow ha de trobar un artefacte màgic, que dóna al seu propietari el control dels mars, per enfrontar-se al temible capità Salazar. Joachim Ronning i Espen Sanberg són dos realitzadors noruecs que van excel·lir amb una epopeia marítima, Kon-Tiki, que va ser nominada fa un lustre en l´apartat de la millor pel·lícula de parla no anglesa. Aquests cineastes escandinaus han estat fitxats per Hollywood perquè els Piratas del Caribe poguessin tornar a navegar amb força. Ho aconsegueixen a mitges. La seva posada en escena és vigorosa, l´estructura narrativa supera la condició de batibull confós (un dels defectes substancials de les últimes creacions de la franquícia) i, sobretot, les seqüències d´acció apleguen múscul i una certa brillantor visual (el fragment de l´atac dels taurons fantasma). El metratge segueix sent desmesurat, però la darrera aventura de Sparrow, amb un repartiment espectacular (Javier Bardem, Jeoffrey Rush), es mereix un aprovat.
