Trainspotting s´erigeix en una de les pel.lícules més icòniques dels noranta. El jove Danny Boyle es va consagrar amb una crònica impetuosa i desvergonyida, basada en una irreverent novel.la d´Irvine Welsh, que depassà la dimensió estrictament cinematogràfica i esdevingué un fenomen sociològic. Dues dècades més tard arriba la seva seqüela, més que prescindible.
El seu protagonista, Renton, torna a Edimburg vint anys després d´haver robat els diners dels seus colegues. El retrobament amb els seus vells amics serà força depriment: Sick Boy està enganxat a la cocaïna, Begbie s´acaba d´escapar de la presó i Spud no veu sentit a la seva vida.
El director escocès tira pel dret i roda un testimoni declaradament nostàlgic, en que els seus derrotats personatges s´aferren desesperadament al passat per poder sobreviure en un present on no hi ha lloc per ells. El guió sembla una metàfora diàfana de la pròpia trajectòria de Boyle, que semblava que es menjaria el món, després d´enlluernar gairebé tothom amb Trainspotting, i s´ha convertit en un director tan efectista i artificiós com discutible.
L´autor de La playa inclou, fins i tot, imatges del seu títol més aclamat, la prova més fefaent de que necessita, com els seus antiherois, recordar( i reivindicar) la seva efímera glòria de temps pretèrits per poder agafar una mica d´aire en un panorama actual no gaire estimulamt.
Estem davant d´un exercici d´onanisme francament patètic. Quin sentit tenia ressuscitar en el segle XXI els fantasmes provocadors de Renton i companyia?
