Quina pel·lícula és de les més mediocres dels últims anys? Cincuenta sombres de Grey, una cinta infinitament dolenta que adaptava una novel·la igualment paupèrrima. El seu èxit comercial ha propiciat irremeiablement la seva seqüela, que s'inspira en un altre text d'E.L. James.

Cincuenta sombras más oscuras descriu la retrobada d'Ana Steele amb l'intrigant i ambivalent Christian Grey. Ella li proposa un nou acord per reprendre la seva relació però els fantasmes del passat tindran la darrera paraula. La nefasta Sam Taylor-Johnson (la directora del títol original) ha estat reemplaçada per James Foley (l'autor de la decent Glengarry Glen Ross), un veterà tan impersonal com tot terreny. No es nota, però, la diferència, perquè el resultat final és igual d'impresentable. Un llargmetratge pot ser més o menys interessant, més o menys fallit, però el que és realment imperdonable és que sigui avorrit. I la nova versió per a la pantalla gran d'E.L. James s'imposa com un nyap absolutament soporífer... els seus cent quinze minuts de metratge es fan interminables. La seva suposada càrrega eròtica (sadomasoquista) d'alt voltatge és una trampa que no hauria d'enganyar a ningú, perquè les seves imatges (inexpressives) són rotundament nyo-nyes i difícilment poden provocar a algú. Hem d'entendre la participació de la Kim Basinger (què fas en un subproducte com aquest?) com una picada d'ullet conjuntural: l'actriu nord-americana va viure els seus moments més gloriosos quan protagonitzà Nou setmanes i mitja, un títol de segona però que, comparada amb aquesta insulsa Cincuenta sombras más oscura, sembla gairebé una aposta audaç i rellevant. La pobra Dakota Johnson no podia haver tingut més mala sort.

Estats Units, 2017. 115 min. Direcció: James Foley. Guió: Niall Leonard. Intèrprets: Dakota Johnson (Anastasia Steele), Jamie Dornan (Christian Grey), Eric Johnson (Jake Hyde), Kim Basinger (Elena Lincoln), Rita Ora (Mia Grey) i Marc Grey Harden (Grace Trevelyan). Manresa, Solsona, Puigcerdà, Igualada, la Seu i Abrera.