Espanya, 2016. Comèdia. 100 minuts. Direcció: Pepón Montero. Guió: Pepón Montero i Juan Maidagán. Intèrprets: Arturo Valls, Natalia de Molina, Raúl Cimas, Manolo Soto, Teresa Gimpera, Jesús Guzmán i Enrique Martínez. Banda sonora: Carles Cases. Pantalles: Bages Centre Manresa.
Los del túnel és una pel·lícula, estrenada recentment, que pot descol·locar i despistar fàcilment. I la presència del famós Arturo Valls (també és el seu productor), el protagonista de la recent (i mediocre) Villaviciosa de Al Lado, contribueix substancialment a aquesta desorientació.
Som davant d'una comèdia espanyola que s'aparta diametralment (i encara podem afegir, sortosament) de les convencions més gastades i xarones. Un film que és, per exemple, als antípodes de títols ínfims com Ocho apellidos... i que beu en les fonts (distingides) de les farses ibèriques i italianes.
La seva premissa argumental és més que xocant: la descripció d'un grup molt variat de personatges que es troben després de sobreviure a un accident. El film observa una realitat tenyida d'un sarcasme intensament negre: Los del túnel no poden dir que és, en definitiva, una crònica amarga disfressada de comèdia?
La cinta suposa el debut cinematogràfic certament peculiar i atractiu d'un tàndem (el director Pepón Montero i el guionista Juan Maidagan) que ja havia excel·lit anteriorment en el teatre (amb l'obra Dos hombres sin destino) i en la televisió amb espais com Camera café i Plaza España. Aquests creadors han bastit una excentricitat coral que dibuixa amb precisió els seus antiherois (encarnats per un repartiment heterodox que funciona sense fissures) i modula adequadament la narració amb una ironia definitivament greu.
El llargmentratge Los del túnel presenta, a més, un altre al·licient veritablement substancial: constitueix l'esperat retorn, després d'un llarg (i injust) silenci d'un lustre, a la composició cinematogràfica del brillant músic bagenc Carles Cases, autor d'una reeixida trajectòria en el camp de la creació de bandes sonores fílmiques. Montero i Maidagán s'han inspirat en el realisme tragicòmic més notable de les cinematografies mediterrànies (recorda títols de directors com Luis García Berlanga i Dino Risi, entre d'altres) per colpejar els espectadors d'una forma inusual.
