Una notícia magnífica per als cinèfils: Martin Scorsese, un dels noms essencials del cinema nord-americà modern, ha tornat i ens ha regalat l’obra magna que feia molts de temps que ens “devia”.
L’autor novaiorquès s’ha redimit després de castigar-nos amb l’horrorosa 'El lobo de Wall Street' i ha rodat una dels llargmetratges més sentits, rodons i estremidors de la seva filmografia. 'Silencio' és l’adaptació de la reputada novel.la homònima, publicada el 1966 i escrita per Shusaku Endo. Un text, inspirat en un fet verídic, que narra l’odissea pràcticament suïcida, de dos jesuïtes portuguesos en el Japó del segle XVI, on els cristians eren condemnats a mort.
És comprensible que aquesta història fascinés el popular realitzador perquè incidia en algunes de les qüestions bàsiques de la seva vida i de la seva obra, poblada per antiherois torturats. Scorsese ha pogut cristal.litzar finalment, vint-i-sis anys més tard, un projecte apassionant. I el resultat final (admirable i memorable) és una epopeia interior que ens capbussa en els grans enigmes que sempre han atret al mestre de 'Taxi-Driver': el poder de la fe, la redempció i la culpa.
'Silencio' ens colpeja amb una profunditat mística veritablement esmolada i revela la grandesa creativa d’un exseminarista que ha transformat novament la seva heterodòxia cristiana (pensem en la memorable 'La última tentación de Cristo') en una aventura moral d’una bellesa tan desassossegant com rotunda.
'Silencio' s’alça com una raresa prodigiosa en el cinema americà actual: una pel.lícula de Hollywood que transpira una sensibilitat oriental. Martin s’ha lliurat a un triple salt mortal sense xarxa i ens ha convençut (i commogut) amb un desplegament enlluernant de serenor i intensitat que deixa el pòsit només reservat a les cintes importants.
