Són molts els que opinen que anar al cinema és en ocasions un exercici de veritable fe. Fe en el director, en la història que ens vol explicar i en els actors que han de transmetre'ns amb absoluta transparència allò que volen expressar, o no? El cinema més críptic no entén de gèneres ni d'actituds, ni tan sols potser pretén resultar complex o desafiador com a tal, sinó que moltes vegades només vol que traguem les nostres pròpies conclusions. Tan absurd, pretensiós i sense sentit com aquest text introductori que acaben de llegir són aquestes deu pel·lícules, que després d'un primer visionat podrien fer-nos perdre el cap, o la poca fe que tenim en el mal anomenat setè art.

'Carretera perdida' (David Lynch, 1997)

Lynch mai és el que sembla. Des de la seva primera obra, la pertorbadora pel·lícula 'Cabeza borradora', sempre ens ha venut films que aparenten el que no són. 'Terciopelo azul', possiblement la seva millor pel·lícula, ja ens va deixar clar com entenia el thriller el cineasta de Montana. 'Carretera perdida' va polir encara més el seu estil, amb mutacions inexplicables dels personatges, aconseguint el cim amb 'Mullholland drive', una obra mestra a la seva manera que si per alguna cosa destaca és per la seva absència de superficialitat. Això sí, quan el senyor Lynch vol també és capaç de brindar-nos cintes tan entranyables i agraïdament 'normals' com 'Una historia verdadera'.

'El almuerzo desnudo' (David Cronenberg, 1991)

El cas del cineasta de Toronto és digne d'estudi. Un tipus que mai busca ser complaent amb l'espectador, sinó tot el contrari, vol que es regiri a la seva butaca i sofreixi, i malgrat això gaudeix d'un gran prestigi. Obsessionat amb el sexe, la malaltia, la deterioració de la carn i la mutació, a Cronenberg no li va tremolar la mà a l'hora d'adaptar al cinema la inadaptable novel·la de William S. Burroughs. 'El almuerzo desnudo' és un (mal) viatge tant per les paranoies de Burroughs com per les de Cronenberg. El resultat és un llargmetratge malaltís, decadent, infestat de criatures viscoses i que culmina amb una transformació física de les que treuen el singlot.

'El ángel exterminador' (Luis Buñuel, 1962)

El geni de Calanda mai hauria pogut fer a Espanya una pel·lícula com 'El ángel exterminador'. Per això hem d'agrair que Buñuel continués amb la seva obra a Mèxic, on gaudia de veritable llibertat creativa. L'humor i l'esperpent es troben en aquest film claustrofòbic que bordeja sens dubte el terror. El que pretén Buñuel és ridiculitzar les esferes més altes de la societat a través d'una sèrie d'individus adinerats que no poden sortir de l'habitació on celebren un luxós banquet per raons inexplicables, ja que no hi ha res que els hi ho impedeixi. El comportament refinat i els bons costums, ens diu l'aragonès, desapareixen quan escasseja el menjar i la beguda.

'Primer' (Shane Carruth, 2004)

Carruth dirigeix, munta, produeix, escriu i protagonitza aquesta pel·lícula de viatges en el temps. La seva complexitat resideix tant en els diàlegs com en l'estructura que adopta. 'Primer' és confusa (és impossible entendre-la la primera vegada que es veu, ni la segona, la tercera...), però té a favor seu que aconsegueix que l'espectador s'aferri a la història i es pregunti si el que està veient en pantalla és fruit del geni dels protagonistes o d'un mal viatge d'àcid.

'Pi, fe en el caos' (Darren Aronofsky, 1998)

Pi és la relació entre la longitud d'una circumferència i el seu diàmetre, en geometria euclidiana. Ho diu la Wikipedia i podria servir també per definir la primera pel·lícula de Darren Aronofsky. Per a alguns és un film sense cap ni peus; per a uns altres, una obra mestra absoluta sense comparació en la història del cinema. 'Pi, fe en el caos' és tant o més complexa que les matemàtiques, el punt central del seu argument.

'Memento' (Christopher Nolan, 2000)

Uns anys abans de transformar la saga Batman per a lluïment de Christian Beli, el britànic Christopher Nolan es donava a conèixer amb 'Memento' ('Following', la seva primera obra, amb prou feines va tenir repercussió). La pel·lícula no deixa de ser pur cinema negre, però a l'estil Nolan. Leonard Shelby (Guy Pearce) vol venjar la violació i posterior assassinat de la seva esposa. Però té un problema: sofreix amnèsia anterògrada, cosa que significa que és incapaç d'emmagatzemar records. Per enfrontar-se a aquesta falta de memòria utilitza notes, fotos i tatuatges. A partir d'aquí, Nolan realitza un trencaclosques impossible de resultats tant impredictibles com desconcertants per a l'espectador.

'Irreversible' (Gaspar Noé, 2002)

Noé reconeix que la seva vida va canviar quan amb 7 anys va veure '2001: una odisea del espacio'. Res té a veure la segona pel·lícula del director argentí amb l'obra de Kubrick, a part de la seva complexitat, tant narrativa com tècnica. 'Irreversible' està explicada en ordre cronològic invers. El que comença sent una bogeria que convida a abandonar la sala (la violació de Monica Bellucci és gratuïtament brutal), acaba desembocant en el més bell, encara que cruel, dels desenllaços, obligant-nos a retrocedir al principi de la pel·lícula per adonar-nos de la seva genialitat.

'Anomalisa' (Charlie Kaufman, 2015)

Charlie Kaufman és el guionista més excèntric i paranoide de l''off Hollywood'. A ell debem alguns dels llibrets més originals dels últims temps, com 'Adaptation. El ladrón de orquídeas' o 'Como ser John Malkovich', on l'estrany s'entremescla amb una fina ironia i humor negre. 'Anomalisa', el seu segon treball com a director, és un film de marionetes realitzat mitjançant la tècnica 'stop motion'. Michael Stone, un expert de servei al client, percep a tothom al seu voltant amb el mateix rostre i la mateixa veu, fins que es topa amb Anomalisa. Una pel·lícula sobre la solitud i la rutina, on la complexitat resideix paradoxalment en l'aclaparadora senzillesa de la seva trama.

'Coherence' (James Ward Byrkit, 2013)

Aquesta petita producció nord-americana bé podria passar com una versió actualitzada de la ja comentada 'El ángel exterminador'. Un grup d'amics es reuneix per sopar quan la llum se'n va al pas d'un cometa. És llavors quan comencen a succeir coses estranyes i els protagonistes tractaran de buscar coherència a una situació cada vegada més incoherent. 'Coherence' juga hàbilment amb realitats paral·leles i els salts quàntics.

'Akira' (Katsuhiro Otomo, 1988)

'Akira' va deslligar la febre per l'animació japonesa anys després de les sèries televisives 'Marco' i 'Heidi'. El propi autor del màniga homònim, Katsuhiro Otomo, va ser l'encarregat d'adaptar al cinema la seva obra de més de 2.000 pàgines. La història es desenvolupa l'any 2019 a Neo- Tòquio, una ciutat aixecada sota les ruïnes de la capital nipona després d'una devastadora guerra nuclear. Sectes religioses, violència, velocitat i drogues aparèixen a la pantalla a un ritme vertigionós a l'espera del naixement d'Akira, el nen que promet treure al Japó del caos. Una pel·lícula que es penja, no sense mèrits, la tan merescuda etiqueta de culte i que dóna un nou sentit al terme 'ciberpunk'.