Abans d´entrar a valorar aquesta insulsa, prescindible i encartonada seqüela, convindria aturar-se a analitzar el fenomen de Bridget Jones en si mateix. En un temps on s´ha reobert el debat sobre la visió dels rols a la ficció, s´ha de dir que el personatge creat per Helen Fielding vindria a ser la síntesi del problema, que també han contribuït a crear ficcions tan sobrevalorades com Sexo en Nueva York: la insistència a mostrar la dona com un ésser erràtic que apuntala gran part del seu concepte de felicitat en l´existència de l´home ideal.

Sense un home al seu costat, segons la tesi de Fielding i els films derivats, algunes dones escolten balades tristes, devoren gelat entre llàgrimes i es tornen singularment promiscues. Sí, hi ha qui ho defensarà dient que al capdavall és una caricatura, una broma, una visió expressament distorsionada de la realitat. Però al final fins i tot la manera d´articular una conya ens diu molt sobre qui l´emet. Segons Fielding i els qui li riuen la gràcia, aquesta grotesca visió de la dona és el que passa quan no s´assoleix el que ells entenen com a «normalitat» (és a dir, matrimoni, fills, estabilitat), i per això es permeten el luxe de riure´s de l´anomalia amb un gust més que dubtós.

Perquè Bridget Jones´ Baby potser no arriba als nivells de ferum de la seva predecessora (era horrible) però igualment és una comèdia anacrònica i mal rodada que extrapola tots els tòpics del personatge a la seva imminent maternitat. Els intèrprets la intenten redimir de les deficiències de guió (com pot ser que Emma Thompson n´hagi escrit una sola línia?) però el resultat, al final, és la crònica d´un fracàs anunciat. La dona, i la comèdia, farien bé de superar els motllos instaurats per personatges com Bridget Jones. Més que res per fer justícia al segle que vivim.