"Em posa malalt que els films de superherois es mengin totes les pantalles i no deixin espai per la resta". Aquesta afirmació inqüestionable no ha estat pronunciada per un director que conrei un cinema independent, sinó que pertany, paradoxalment, a Bryan Singer, un realitzador estretament associat a la franquícia (interminable) de X-Men.
La presència aclaparadora (i cansina) de superproduccions inspirades en els còmics més emblemàtics és un reflex fidedigne, a nivel cinematogràfic, del que està succeint a la darrera dècada en totes les esferes de la nostra realitat occidental (social, cultural, esportiva?): la desaparició de la clase mitjana.
Cada vegada hi ha més distancia (creativa i comercial) entre els títols suposadament espectaculars sorgits de Hollywood i la resta, dominada substancialment pel cinema d´autor més o menys invisible. Singer, que rodà un dels llargmeratges més emblemàtics dels noranta (l´estimable 'Sospechosos habituales'), ja no és, exactament, un cineasta, sinó un disciplinat peó d´una parafernàlia només interessada en incrementar els dividends de la taquilla.
El director americà ha rodat el seu quart X-Men, que tanca la segona trilogia, on apareix l´Apocalipsi, un ésser amb superpoders que cerca la complicitat de Magneto per destruir l´ordre actual. El resultat final és un batibull repetitiu i desmesurat de personatges i de trames, que ens ofereix, per enèsima vegada, un festival pirotècnic de segona divisió que només satisfarà als fans prèviament convençuts.
D´altra banda, per la pantalla desfilen tot un seguit de formidables intèrprets (Jennifer Lawrence, Michael Fassbender, Oscar Isaac) que malden infructuosament per atorgar una certa densitat expressiva a uns herois construïts per un guionista que estava de vacances.
