Després d´un 2015 en el qual va estrenar sis pel·lícules, l´actor Miki Esparbé (Manresa, 1983) torna a estar de promoció. Aquest divendresa arriba a les pantalles 'El rei borni', la tragicomèdia sobre les bales de goma que Marc Crehuet ha traslladat del teatre al cinema. Amb l´obra teatral, l´actor ja va veure com el dijous 28 de novembre del 2013 la funció passava de la Sala Petita a la Sala Gran del teatre Kursaal de Manresa. Ara veurà la reacció del públic de la seva ciutat natal davant de la pel·lícula. Vindrà a presentar la projecció de dissabte a les 8 del vespre als multicinemes Bages Centre (hi ha descomptes per als subscriptors de Regió7). «Venim tota l´expedició i em fa molta il·lusió», diu. I aquest any encara li queden a la recambra el drama 'Rumbos' (10 de juny) i la comèdia 'Cuerpo de élite' (26 d´agost).

Quan feien 'El rei borni' al teatre, el tema de les bales de goma estava d´actualitat, i ara que estrenen la pel·lícula s´acaba de celebrar el judici del cas Ester Quintana. Quanta coincidència, oi?

Llastimosament el tema està de rabiosa actualitat. La vam estrenar fa tres anys i encara sembla que passés ahir. Això vol dir que alguna cosa falla. Quan la gent surt del cine i s´adona que estem igual, genera impotència. Aquesta és una paraula que s´ha repetit molt. I és una pel·li molt necessària, perquè genera en la gent la necessitat de comentar el tema.

Marc Crehuet, el responsable de la història, es va inspirar en algun cas concret?

Quan vam estrenar a Barcelona hi havia hagut set casos en tres anys. És una barbaritat. El cas que el va inspirar és el d´un noi italià que vivia a Barcelona i li van buidar un ull amb una pilota de goma. En plens assajos va aparèixer el cas Ester Quintana, el més mediàtic. I ara hi ha hagut el judici, que sembla una promoció encoberta.

Com s´ho han fet per pasar del teatre al cinema? Es tracta d´un sopar de parelles que transcorre en un sol escenari...

El text no l´hem modificat, en el 95% és igual. I partim que vam estrenar a la sala Flyhard, de 40 butaques, en la qual teníem el públic al damunt. Després vam estar de gira dos anys i mig, en sales més grans, cosa que va obligar a redissenyar l´espectacle. Amb la pel·lícula hem retornat al principi. Tot passa dins de la casa del mosso d´esquadra, i tens la sensació de ser dins d´una capsa de nines.

I quina importància ha tingut que fossin el mateix equip, que a més ja es coneixien des de la sèrie 'Pop Ràpid'?

Per rodar una pel·lícula durant 17 dies, i en català i castellà alhora, si no haguéssim estat el mateix equip original, hauria estat impensable. Ens coneixem molt, tenim molta confiança. I anàvem amb una sincronia brutal. A vegades era l´equip tècnic qui anava a remolc nostre: «saben el que s´ha de fer, fiem-nos-en». Eren jornades de treball molt llargues, i amb un text molt irregular, que passa de la comèdia al drama, de riure de valent a fotre´t al pou.

Com s´ho han fet per rodar la versió en català i castellà alhora?

Partim d´un text en català, que ja es va traduir per a la gira. I era molt millor fer la versió en català, que no pas doblar-la. Però va ser una bogeria, que no sé si ho tornaré a fer, perquè és estrany. No és que féssim una escena en una llengua i després en una altra, és que fèiem un pla mitjà en català i després en castellà. Però a la pel·lícula li ha anat molt bé, perquè són dos treballs diferents.

El seu personatge és l´Ignasi, i va amb un ull tapat. Què li ha ensenyat?

Em vaig estimar més no apropar-me a la bomba informativa per agafar distància i tractar el personatge des de l´empatia de qui ha passat una tragèdia i sent impotència i ràbia. Pel sol fet de tapar-te l´ull i mirar-te al mirall, ja canvia tot. I el més bonic és que després de la gira, en posar-nos a rodar, encara seguíem descobrint coses que no havíem explorat. La millor recompensa va ser quan van venir víctimes al teatre i ens van dir «realment jo em sento així».

Què diu el públic de cinema?

Espectadors que ja havien vist l´obra diuen que els agrada més la pel·li. Al teatre decideixes tu què mires. Al cine, amb els plans curts, el punt de vista és més marcat. Però les reaccions són simlilars, la gent queda tocada perquè es genera incomoditat a la butaca.