Pedro Almodóvar ho tenia relativament fàcil amb el seu nou treball, perquè el llistó estava baixíssim després de la seva darrera pel·lícula (la mediocre Los amantes pasajeros), una de les pitjors de la seva filmografia. Amb Julieta, després de signar un divertiment patètic, torna l´Almodóvar més seriós i depurat.

El film s´inspira en tres relats (Destí, Aviat i Silenci) d´Alice Munro, la novel.lista canadenca que guanyà el Nobel. La seva protagonista està a punt de donar un gir a la seva vida, però un encontre casual farà que es replantegi la seva decisió. Julieta està tallada segons els patrons del melodrama més contingut i analític. I com en molts llargmetratges d´aquest gènere, el passat i la fatalitat juguen un paper fonamental per entendre el destí tràgic dels seus personatges.

El llargmetratge alterna dos temps narratius (els vuitanta i el present) i pren la decisió arriscada (i que no acaba de funcionar) d´utilitzar dues actrius diferents per encarnar el personatge central. Julieta està lluny del millor títol del cineasta manxec (La flor de mi secreto), que també partia d´un tractament similar del fulletí. L´autor de Matador no ha estat mai un bon guionista, i aquest punt feble condiciona decisivament una proposta com Julieta, on, després d´un arrencament esplèndid, la narració no avança ni amb la fluïdesa (l´abrupte episodi de l´antiheroïna a casa dels seus pares) ni la convicció necessàries. Una veu en off massa explicativa no pot omplir els forats d´un drama emocional en què resten incomprensibles moltes reaccions dels seus personatges (de la filla, especialment). Unes insuficiències que no poden contrarestar les prodigioses interpretacions d´Emma Suárez i Adriana Ugarte. Si vols gaudir d´un melodrama femení de cinc estrelles?no et perdis Carol.