'El renacido' està condemnada a ser una de les pel.lícules més comentades i guardonades (Oscar inclosos) de la temporada. Però es mereix tot aquest rebombori? No. Alejandro González Iñarritu, un dels realitzadors més pretensiosos i pomposos dels últims temps, s´ha inspirat en la novel.la homònima de Michael Punke, que recreava un episodi verídic succeït el 1823 a les terres nord-americanes més inhòspites. Un fet que ja fou plasmat cinematogràficament a la notable 'El hombre de una tierra salvaje' (Sarafian,1971). El film reconstrueix l´excepcional gesta patida per Hugh Glas, un explorador que fou atacat per un ós i abandonat pels seus companys.
El director mexica ha bastit una epopeia llarga i retòrica, que encreua el cinema de l´Oest i el gènere d´aventures. La pel.lícula funciona mínimament, a un nivell primari, com un relat de supervivència i de venjança. I la portentosa il.luminació del fantàstic Emmanuel Lubezki (el col.laborador preferit de González) contribueix decisivament perquè ens sentim submergits en un univers gèlid i inhumà. Però més enllà d´aquesta magnificència visual, no es percep cap rastre de grandesa dramàtica (i filosòfica) que pugui convertir, com l´autor de Babel pretén, 'El renacido' en una experiència interior i espiritual. El creador asteca fusiona, com en la majoria de les seves obres, un realisme cru i una al.legoria moral, però la convicció revulsiva de la seva memorable (i excel.lent ) òpera prima, Amores perros, ha degenerat, setze anys més tard, en una apoteosi de soroll i fúria tan artificiosa com superficial. I en les seves fugues oníriques (amb la preceptiva levitació, marca de la casa), en què vol emular inútilment el genial Andrei Tarkovski, cau en la solemnitat més vàcua. El cineasta de 21 gramos necessita urgentment una cura d´humilitat, però, si es confirmen els pronòstics i guanya un nou Oscar (el segon consecutiu), ja podem tremolar i preparar-nos per suportar en els propers anys més batibulls, com El renacido, tocats per la grandiloquència més epidèrmica i indigesta.
