Es pot conrear un cinema d´autor dins de les coordenades de Hollywood? Sí€però amb unes dificultats extremes. I així, tenim l´exemple de David O. Russell, un dels franctiradors més díscols, imprevisibles i atractius del darrer cinema nord-americà. El realitzador de rareses tan suggeridores com Extrañas coincidencias i Tres reyes torna a atacar amb Joy, on es constata, tanmateix, un preocupant retrocés creatiu.
El film reconstrueix una personalitat tan xocant com verídica: Joy Magano, una dona divorciada amb seriosos problemes per arribar a final de mes que esdevingué la reina de la telebotiga ianqui i una empresària mil.liònaria. L´enèsima radiografia del somni americà?
Si i no, perquè el desconcertant i impertinent Russell no és , precisament, un artesàr obedient i convencional. Hi percebem rampells de la brillantor visual i de la mordacitat expositiva de l´artífex d´El lado buena de las cosas i La gran estafa americana. Però en aquesta ocasió, l´enginyós i sanguini Russell s´ha deixat arrossegar per una dispersió dramàtica i per un tapís massa epidèrmic. El resultat final és una obra massa menor, en que el cineasta ianqui es mostra excessivament conservador. Joy s´alça com un llargmetratge biogràfic fallit, que salva parcialment la superba interpretació de Jennifer Lawrence, la musa de David (també va protagonitzar les seves dues cintes anteriors) i la reina indiscutible de la seva generació. La heroïna de Los juegos del hambre és una actriu prodigiosa, magnètica i camaleònica, i en aquesta ocasió està recolzada per un repartiment impressionant: Robert de Niro, Isabella Rossellini, Virginia Madsen€ No us avorrireu amb el "biopic" de la Mangano, una famosa molt desconeguda en el nostre país, però trobareu a faltar la rotunditat , la ironia i la seguretat exhibides pel seu director, tan imperfecte com suggestiu, en peces anteriors de la seva filmografía.
Indispensable per fans de la Lawrence.
