Estava cantat que un dels majors fenomens populars de la història del cinema espanyol tingués la seva preceptiva seqüela. L´equip tècnic i artístic de Ocho apellidos vascos s´ha aplegat novament en una continuació que serà comparada irremeiablement amb el títol original. Les segones parts mai són bones? Un axioma certament fals, com ho saben molt bé els fans de nissagues tan dispars com El padrino i Star Wars. El problema de Ocho apellidos catalanes rau en que és dolenta?com el llargmetratge precedent.

Amaia, la jove basca, s´ha enamorat d´un català, i el seu pare, Koldo, cerca la complicitat del seu antic nòvio, Rafa, per evitar el casament.

El film explota per enèsima vegada el filó de la comèdia ibèrica més casposa i rudimentària. És certament curiós (i trist) constatar com un director com Martínez Lázaro, que signà en els vuitanta perles de la categoria de Sus años dorados, hagi renunciat a les seves inquietuds creatives i s´hagi convertit en un artesà de segona divisió. La seva darrera cinta està rodada a pinyó fix i es sustenta en un guió paupèrrim i escrit a corre-cuita, que saqueja sense cap tipus de pudor la idea (el personatge de Rosa Maria Sardà creu que Catalunya ha assolit la independència)en que s´afermava l´emblemàtica Goodbye Lenin. Les aptituds còmiques del seu repartiment (Dani Rovira, Clara Lago, Berto Romero, Karra Elejalde) són insuficients per salvar un oceà de tosquedat i de humor gruixut, en què no podem percebre ni un indici d´enginy. Una mostra evident d´un cinema ortopèdic, maldestre i sense ànima.