L´Europa dels valors humans s´estavella diàriament en indrets com l´illa de Lampedusa, un enclavament de la Mediterrània de 20 km2 i 6.000 habitants que pertany a Itàlia però que està més a prop de Malta i Tunísia que de Sicília. Des de fa gairebé tres dècades, el metge Pietro Bartolo atén les persones que hi fan cap fugint de la guerra i la misèria i atretes per l´esperança -sovint vana- d´un món millor. Un intèrpret de llarga trajectòria com Xicu Masó es fica a la pell del facultatiu en un paper que fa uns dies va merèixer la distinció de millor actor principal en els premis de la Crítica de les Arts Escèniques. «Ens ha fet molta il·lusió», reconeix: «És una producció petita i feta amb pocs diners i hem competit amb grans muntatges, com el Ricard III del Teatre Nacional». La proposta es podrà veure demà, dissabte, al Teatre Conservatori de Manresa.
Després de tantes funcions, continua commogut per la història que explica a l´escenari?
Els espectadors sempre veuen l´obra per primer cop i queden més commoguts que jo. Vam fer estada al Lliure, ara portem 24 bolos i en tenim vint més per a la tardor; segurament també farem la versió en castellà. Per això no és el mateix, però és evident que hi ha emoció en cada funció. I també el plaer de l´actor de comunicar. És una sensació estra-nya: el text és dur, però gaudeixo fent-lo.
Quin origen té el muntatge?
Coneixia la problemàtica de Lampedusa per coses que havia llegit, com una entrevista de Pietro Bartolo a un diari italià quan aquí encara no es parlava del tema. Se´n va començar a informar quan ell va venir a fer una xerrada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. El seu punt de vista em va semblar molt interessant: ell és de Lampedusa, fill de pescadors, es va dedicar a la medicina i es va quedar a exercir-la a la seva terra. Al cap d´un temps, es va trobar recollint gent, i ja porta 27 anys fent-ho.
La història el va impactar? De fet, el documental que l´explica, «Fuocoammare», del director Gianfranco Rosi, va guanyar l´Ós d´Or al festival de Berlín. Una cinta imprescindible.
El gener de l´any passat, quan va venir a Barcelona, vaig llegir una entrevista que van fer a Bartolo i vaig pensar que hi havia un material molt interessant. També vaig llegir el llibre Lacrime di sale, que aleshores encara no s´havia traduït al català. I vaig veure clar que tenia ganes de fer alguna cosa.
Va contactar amb Bartolo?
Sí, li va explicar la idea que tenia, va ser molt receptiu. De fet, el que jo faig és ser transmissor de la seva lluita, ell vol que se sàpiga. Té 62 anys, de dilluns a divendres fa de metge i, els caps de setmana, volta arreu explicant el que passa a Lampedusa.
Ja ha vist l´obra, el Pietro?
No, encara no. Ell està al corrent de tot, dels bolos que fem, del premi, etc. Quan va tornar fa uns mesos a Barcelona vam tornar a parlar. Espero que algun dia pugui venir a veure la funció.
Quin home es va trobar el primer cop que hi va parlar?
Una persona molt lúcida i també amb moltes cicatrius, se´l veu castigat. De fet, fa uns anys va patir un ictus per culpa de l´estrès. Però ell continua treballant, en tot això s´hi ha deixat l´ànima. Però el seu punt de vista és que està a casa seva fent la seva feina. Que ningú li parli d´heroisme.
Molt lloable. Però la seva no és una feina qualsevol.
Ell diu que té el rècord mundial d´inspecció de cadàvers.
Déu n´hi do.
En Bartolo és la primera persona que rep els que arriben per mar. Puja a la barca abans no baixin per si hi ha alguna infecció, tot i que mai se n´ha trobat cap. Però és el protocol que ha de seguir.
És un dels personatges més especials que ha interpretat?
Sí que ho és, per diversos motius. D´entrada, perquè tot plegat ha anat molt ràpid. Com he dit, l´inici es remunta al gener del 2017, i tant el Teatre Lliure com el festival Temporada Alta s´hi van apuntar, tot i que anava tard. El procés ha estat molt intens.
De fet, es va estrenar en ambdós llocs l´octubre.
A més, es produeix el que sempre m´agrada que passi en un teatre: que l´espectacle t´hagi canviat. Això és molt gratificant. Davant de fets com els de Lampedusa, molta gent ens demana de quina manera podem ajudar, què podem fer. I, de cop, trobes que la manera de sumar-te a la causa és fent la teva feina.
De quina manera van abordar el procés creatiu?
Amb el director, Miquel Gorriz, vem veure que la millor opció és que l´espectacle fos com menys teatralitzat millor. Sense trucs teatrals i que la història faci especial el muntatge.
L´escenografia de la ludoteca adjacent a la consulta del doctor Bartolo, amb joguines escampades pel terra, és tot un encert.
És que així és com realment és. Un dia li van arribar al Pietro un munt de joguines des d´una escola de Pisa. La veritat és que aquesta imatge situa molt bé a l´espectador en quin tipus d´escenari real es troba. Així, d´entrada, ja no calen fotos ni res.
La trista realitat de la gent que vol entrar a Europa i el rebuig dels països a aquesta pretensió s´entesta en convertir l´obra en un mirall del que està passant, ja sigui a la frontera hongaresa, italiana o espanyola?
És una barbaritat. Fixa´t en el que està passant amb el vaixell de l´ONG Open Arms. Precisament, fa una estona he tingut una reunió amb la gent de Casa vostra, casa nostra: de cara a la temporada vinent, mirarem que en cada bolo hi hagi algú d´ells i un refugiat per fer un col·loqui amb el públic.
A mesura que van avançant les funcions, el seu paper de Pietro Bartolo ha anat canviant en algun aspecte?
No, potser s´accentuen algunes parts, però està tot molt mesurat, i per això sona tant natural. El Miquel va venint a diferents bolos i explica que les coses estan a lloc.
Doncs només queda continuar-la duent arreu.
Aquesta obra és una paradoxa. Gaudim fent-la, però tant de bo ja no calgués fer-la.
