Han estat quatre anys sense noves cançons, però també quatre anys plens de concerts i sense parar de sumar quilòmetres, «com per arribar des d´aquí fins a la lluna dues vegades», com apunta entre rialles Pedro, vocalista i guitar-rista de La Fuga, mentre assenteixen els seus companys Nando (guitarra) i Edu (bateria). El punt àlgid d´aquesta activitat en directe va arribar fa un any a Madrid, amb una actuació especial per celebrar el seu vintè aniversari envoltats d´amics tan dispars com Carlos Tarque (M Clan), Kutxi Romero (Marea), Cifu ( Celtas Cortos), Fernando (Reincidentes), Juankar (Boikot), Adrià (La Pegatina), Aurora Beltrán, Boni (Barricada) i José (Los Calis).

Doncs bé, un cop arribat el moment del retorn, La Fuga va decidir fer-ho amb magnificència, en editar un nou àlbum d´estudi titulat Humo y cristales (Rock Estatal Records), al qual acompanyava el llançament de Mientras brille la luna, el vídeo i àudio d´aquella nit de música, suor i amics a Madrid. Ho resumeix Pedro: «Vam acabar la gira del vintè aniversari i volíem plasmar-ho en DVD, així que vam fer un pack amb el disc nou, dos CD del concert de La Riviera i el vídeo d´aquella nit. Tot molt cuidat perquè volíem que fos especial». Nando afegeix que la idea inicial era «haver tret el disc en directe», però van decidir que ja havia passat «massa temps sense material nou», per la qual cosa van decidir treure-ho tot junt: «A més, ja teníem preparat el nou àlbum després de més de tres anys de feina».

I és que, com a pencaires del rock que són, no van deixar de compondre mentre acumulaven quilòmetres, més que res perquè no van tenir «temps d´aturar-nos». «Al final hem anat component els temes a la carretera, en les estones que teníem lliures», explica Pedro, abans que Nando apunti: «Li hem donat moltes voltes, intentant superar-nos i no repetir-nos, o almenys que el nou material no sigui pitjor». El resultat d´aquest esforç compositiu queda plasmat a Humo y cristales, amb deu cançons inèdites (i una versió de Luz Casal) que sonen a rock, que sonen a La Fuga. «Volíem que sonés a nosaltres, sense gaires experiments. Ens diuen que abans que soni la veu ja se´ns reconeix i això és l´important, que aquest segell personal segueixi existint», destaca Nando.

Encantats amb aquest llançament que uneix present i passat en un luxós pack, confessa Nando que resulta «difícil» mantenir el buit creat per un grup com La Fuga en aquests temps en què tot va tan de pressa i la música es consumeix tan ràpid. «Hi ha molta gent que treu bon material de molta qualitat i mantenir el teu buit entre el públic, tot i que ja el tinguis creat, és difícil. És complicat que la gent es molesti a escoltar el teu disc. Ara la gent escolta temes solts, no discos complets. No sé si és millor o pitjor, és qüestió d´adaptar-se», planteja Nando. Totalment d´acord amb ell es mostra Pedro, que lamenta que ara es busqui allò immediat: «Ho volem tot ja i així és molt difícil entrar amb noves cançons. Vam arribar a plantejar-nos anar traient cançons soltes, però ens agrada allò de sempre, amb el què ens hem criat, que és comprar-te un disc i escoltar les seves deu o onze cançons a fons».

En qualsevol cas, sosté Pedro que se senten afortunats perquè, al marge de les vendes, han tingut l´oportunitat de presentar el disc en directe en molts concerts. «Un disc no deixa de ser una excusa per arribar al públic i per tornar a la carretera tenint alguna cosa per explicar. Parlant clar, nosaltres mai hem viscut de vendre discos ni creiem que mai sigui així en el nostre cas. La Fuga som animals de carretera i així serà sempre», llança Nando. Pedro diu, en aquest sentit, que estar a la carretera fa que puguin tenir un «contacte directe amb el públic» que ells consideren essencial. «Quan acaben els concerts ens agrada xerrar amb ells per crear aquest vincle que va creixent», postil·la Pedro, qui encara afegeix: «Als vuitanta potser treies un senzill d´èxit i podies viure a casa, però al final on t´ho has de treballar és a les sales, a la carretera, als escenaris. És la nostra manera de viure».