L´Àfrica i l´Amèrica del Sud estaven a tocar fa 105 milions d´anys, Europa no era ni un esbós i el nord-est del continent negre formava un gran delta marítim habitat per bèsties com els espinosaures, el més gran dels dinosaures carnívors coneguts, amb 15 metres de llargària i 6,8 tones de pes. Aquest increïble gegant es podia desplaçar pel medi aquàtic i presentava una imponent cresta dorsal que el va fer únic entre els animals de la seva espècie, juntament amb un crani semblant al dels cocodrils i unes potes posteriors curtes hàbils per nedar. El Museu Blau de Barcelona acull fins al mes de març una exposició de la National Geographic Society que no tan sols presenta la bèstia en societat, incloent-hi una espectacular reproducció a escala natural, sinó també la fascinant història de la seva recuperació paleontològica, un relat ple de vicissituds que arriba gairebé fins avui.
«Som davant del carnívor més ferotge que mai ha viscut a la terra», va explicar Kathryn Keane, vicepresidenta de l´àrea d´Exposicions i Experiències del National Geographic Museum de Washington, dimarts passat, en la presentació de l´exposició. En l´improbable cos a cos amb el Tyrannosaurus rex -que va habitar la terra una trentena de milions d´anys més tard-, el resultat seria incert, tot i que els espinosaures mesuraven 2 metres més. Els darrers, però, sabien fer una cosa que singular: nedar.
Bombes destructores
En el primer àmbit de l´exposició, el visitant pot contemplar com era el despatx del paleontòleg alemany Ernst Stromer (1871-1952) al Museu de l´Estat de Baviera. El 1912, en el curs d´una expedició pel Sàhara egipci, l´investigador va localitzar dos esquelets parcials d´un dino-saure desconegut. Un animal amb mandíbules d´un metre de llarg i dents còniques entrellaçades i, com a tret més sorprenent, una cresta dorsal amb forma de vela d´1,70 metres d´alçada. El descobri-dor va batejar la nova espècie com a Spinosaurus aegyptiacus i se´n va endur les restes a Munic.
Els espinosaures van gaudir de fama internacional, però la bogeria col·lectiva que va enfonsar Europa en la barbàrie a partir de l´any 1939 va ser letal. L´abril del 1944, un bombardeig de les forces aliades va destruir el museu i les restes, malgrat que, prèviament, Stromer havia intentat convèncer el director del centre, reconegut filonazi, d´evacuar els fòssils a un lloc més segur. Només es van salvar les notes de camp, uns quants dibuixos i un grapat de fotografies. «Aquí va començar el mite del Spinosaurus», va apuntar Vicent Vicedo, conservador de paleontologia del Museu de Ci-ències Naturals de Barcelona.
Casualitats amigues
La vida, però, dóna moltes voltes, tal com va narrar l´edició espanyola de la revista National Geographic al número d´octubre del 2014. El 3 de març del 2013, Nizar Ibrahim, un jove paleontòleg que de petit ja havia conegut els espinosaures en un llibre per a infants, va adquirir el 2008, a un beduí a la localitat marroquina d´Erfoud, unes restes sense documentació de context que, un any després, durant una visita al Museu d´Història Natural de Milà, van assolir una rellevància inesperada. Quan els investigadors italians Cristiano Dal Sasso i Simone Maganuco li van ensenyar unes peces que els havia facilitat un marxant de fòssils, Ibrahim va veure la llum: es tractava d´un esquelet del gran depredador més complert que havia localitzat Stromer feia un segle.
El següent objectiu era trobar el beduí per demanar-li on havia agafat els fòssils, però cercar aquell home semblava una fita impossible quan Ibrahim es va asseure en un bar d´Erfoud en companyia de Samir Zouhri, de la Universitat Hassan II de Casablanca (Marroc), i David Martill, de la Universitat de Portsmouth (Anglaterra). Els ànims estaven per terra perquè la recerca havia resultat infructuosa. Però va succeir un fet inesperat: mentre prenien un cafè i el dia se´ls escapava entre els dits, per fi va aparèixer el personatge que cercaven. Casualment, el beduí havia passat per davant i el van reconèixer. El redescobriment dels espinosaures tenia la sort de cara.
Una ocasió única
Barcelona és l´única ciutat de l´estat que acollirà la mostra que parla de com era la vida dels espinosàurids fa 95 milions d´anys, durant el període geològic conegut com a cretaci. I, a més, hi aporta les seves pròpies restes: en el fons donat pel col·leccionista Joan Antoni Vela hi ha vuit fòssils del gran carnívor. «Dal Sasso ens va ajudar a identificar tot un seguit de peces que no estava clar a quina espècie pertanyien», va comentar Vicedo.
L´exposició combina l´exhibició de fòssils originals amb les reproduccions de materials diversos, les recreacions -el despatx de Stromer a Munic, la cova del jaciment de Kem Kem, etc.- i uns quants audiovisuals que apropen l´espectador a les particularitats dels espinosaures. La rèplica de l´esquelet del dinosaure a escala real ocupa la part central de l´exhibició, envoltada d´altres models d´animals que van conviure amb ell.
Els resultats dels estudis fets a partir de les troballes més recents, publicades a la revista Science, «demostren que els espinosàurids, que podien caminar en terra ferma, estaven adaptats al medi aquàtic, i hi eren actius per caçar», va anotar Vicedo. Ara, el públic català té l´oportunitat de conèixer de prop com era el carnívor més gran.
